Una altra basarda

«El paisatge per si sol no existeix, només existeix quan hi ha algú que el mira. La persona l’observa, s’insereix en ell. El paisatge és vehicle de somnis». És una reflexió del pintor Ràfols Casamada i resulta un dels millors reconeixements als valors de la natura, objectiu de l’art, de la ciència, de l’excursionisme i moltes coses més, entre les seves glòries.

La natura havia fet basarda, antigament. Aquesta realitat es va capgirar gràcies a dos noms il·lustres, entre d’altres. El poeta Petrarca puja al Mont Ventoux, observa i escriu la normalitat sublim del paisatge; allò era al segle XIV. Cinc segles després el pintor Paul Cézanne puja repetidament a la muntanya Sainte Victoire, situada a la Provença, la pinta moltes vegades i certifica la bellesa atractiva d’una natura que ja es va fent propera, sense temences. Més cap aquí, a Catalunya tenim el testimoni antològic de Jacint Verdaguer, el càlid apropament a les nostres muntanyes. Ventura Gassol deia que els excursionistes i els escriptors «espremen l’essència de la terra.» Aquelles veteranes associacions d’excursionisme varen posar a les muntanyes els fonaments d’un treball educatiu de primer ordre que en aquest país va ser orgull i signe de progrés. Aquella natura que s’aprèn a estimar quan es milita a una entitat excursionista és una enciclopèdia oberta per sempre; és el valor que continua viu en els versos de Guerau de Liost: «Ara soc humil davant la natura. Dona gust de ser-ne aprenent. És com un avi fort que d’una criatura, afalaga la testa, llangorosament.»

Actualment, la relació entre ciutadania i natura no acaba de rutllar. Ara ja no és el temps de «la muntanya venerada a mi em té robat el cor» que cantaven aquelles colles en els vagons del tren d’Olot, tot acostant-se a un territori d’alta densitat excursionista. Ara, els qui pugen, per exemple, a Santa Fe del Montseny ja no porten xiruques i motxilla sinó un bon cotxe i quan hi arriben no poden admirar els paratges de la font de Passabets i la seva policromia, res, perquè el primer que han de fer és barallar-se amb qui sigui per arreplegar una plaça d’aparcament, un bé escàs a la societat actual. I l’última ximpleria és fer més quilòmetres, comarques enllà, i arribar-se al poble de Tor, situat al Pallars Sobirà, un poblet de 13 cases, que es va fer tristament famós per uns crims , ja fa temps, i que ara la màgia de TV3 ha desvetllat l’interès d’anar a respirar aquella negritud estranyota. Ara ja es pot endreçar aquell esperit de l’excursionisme civilitzador que estimava el paisatge com «un vehicle de somnis».

Aquests estranys pelegrinatges fan una altra basarda. Ben diferent d’aquella que desvetllaven les muntanyes als segles de molt endarrere. Cal esperar que es recomenci el bon sentit referent a l’estimació de la natura i els incomptables motius per a traspassar el portal de la sortida. Esperar un cap de setmana per poder viatjar fins a Tor, al Pallars Sobirà, a olorar la ferum i les misèries d’uns crims, és una nota de profunda tristesa. n

Subscriu-te per seguir llegint