Territori endins

Patir pel territori que hom té com a propi és un fet natural. Potser aquí ja començaria un concepte de ciutadania, i de país, també. Però no anem tan lluny i quedem-nos en l’afecte de la terra, la de cadascú, que mereix l’estima de tothom que l’habita. I quan el territori, el paisatge, viu un canvi tothom se’n sent, tu te’n sents. Hi ha documents històrics d’aquesta realitat, per exemple La aldea perdida, novel·la de Palacio Valdés, o la pel·lícula Las aguas bajan negras, de Sáenz de Heredia. Uns vertaders drames.

Ara es parla de molins de vent, no pas d’aquells bucòlics que encara es poden veure, sinó vertaders gegants i agrupats en ramat -potser manada – per tenir més força. L’ombra dels molins és allargada, diria el novel·lista. La façana del territori pot canviar. Tornem-hi, doncs, que la Costa Brava pot fer memòria, que se n’ha vist de totes.

El canvi climàtic obliga a repensar i actuar cap a l’energia renovable i no perjudicial. El sol i el vent ofereixen i proposen implantar plaques solars i molins. Una modificació de les vistes. I a comarques gironines tenim sol i tenim vent. D’un temps ençà hi ha la polèmica per la desfiguració que pot caure a sobre del nostre territori. Ja se sap que les plaques solars s’han de col·locar allà on fa sol intens i els molins de vent allà on bufa el vent amb potència.

Així les coses, cal molta reflexió i alguna cosa més, és a dir prendre decisions. Mentrestant tenim una lectura per recomanar: és un llibre de Ramon Tremosa i Jaume Morron, Energia sobirana amb un subtítol molt explicatiu: «Com Catalunya pot ser autosuficient en energia renovable». El llibre és escrit amb un llenguatge directe i fàcil; per exemple diu «Es troba a faltar un discurs pedagògic per part del Govern del país que ha d’acompanyar les anàlisis de prospectiva energètica. Cal explicar la necessitat d’utilitzar unes zones apropiades, amb una comprensió solidària del territori». I més avall diu: «Alguns ajuntaments i la Generalitat de Catalunya semblen caminar per separat en la transició energètica i desenvolupament de les energies renovables». Una cosa és certa i universal: si no fas la transició ja te la faran (i llavores potser no agradarà). Els números són expressius: a comarques gironines ara només generem el 2% de l’energia que consumim.

Falten debats, informació, pedagogia, voluntat d’enteniment. Mar, muntanya, pics i planures, badies i serralades, conreus, amb sol i amb vent, tot resideix aquí, a comarques gironines. Portem retard referent a informació popular sobre la taula de treball dels qui regeixen el territori. Cal explicar el tema a tothom que sent aquesta terra i aquest mar com a propis, una informació que ha d’arribar a tots els racons. Governants, tècnics, assessors i altra classe responsable han de considerar urgent aquest preàmbul explicatiu de les decisions que hauran de ser imminents.

Aquesta gestió i resolució, tot fa pensar en una tramuntanada forta. Tant de bo acabi bé, com aquell final del poema que Montserrat Vayreda va dedicar al nostre vent més poderós: «Quan ja no suportes les seves folles rauxes, quan desafiaries el seu urc ancestral, abandona la lluita, hissa bandera blanca, s’allunya com els núvols i ho deixa tot en pau».

Subscriu-te per seguir llegint