Generació «swiftie»

Dues de les coses que he agraït més a la meva vocació i posterior dedicació professional a l’ofici periodístic, han estat una curiositat permanent per conèixer i entendre el que passa al meu voltant i una absència de prejudicis quan es tracta d’apropar-se a qualsevol fet o persones. Això no té res a veure amb la meva ideologia, opinions o criteris. I ho he aplicat sempre que he pogut a tot, fossin o no tasques estrictament periodístiques. Per exemple en el món de la música. Quan m’ha semblat interessant, curiós, diferent, ho he escoltat i fins i tot he anat a les actuacions a les quals he tingut accés malgrat que fos un repertori que com a afeccionat no em cridava l’atenció.

Aquesta setmana a Madrid no es parlava de cap altra cosa que dels dos concerts que la cantant nord-americana Taylor Swift ha ofert al Santiago Bernabéu. Diaris, xarxes, informatius de ràdio i televisió no deixaven d’informar dels detalls més mínims. A la premsa econòmica es feia referència als diners que ha mogut aquest concert: viatges, estances en hotels, restauració, marxandatge, les entrades, etc. Ho puc ben assegurar. Quan vaig planificar el meu viatge setmanal a Madrid, dimarts a la tarda, em vaig trobar que tots els trens estaven plens entre Barcelona i Madrid. Finalment vaig «caçar» sobre la marxa una plaça al tren «francès» que havia quedat desocupada (hi ha trens de Renfe i també de les seves companyies homòlogues italiana i francesa, però no arriben a les nostres comarques).

Una família de Barcelona, pares i dues filles, asseguts als seients veïns, em varen posar al dia de la seva expedició i dificultats per trobar entrades, transport i hotel. L’emoció amb la qual transmetien les noies l’alegria pel seu viatge era contagiosa. Aquests dies jo havia llegit sobre el seu concert. M’havia molestat el to prepotent i perdonavides amb els que alguns cronistes havien despatxat la visita de Taylor Swift com si fos un simple objecte comercial. Aquesta és la raó de les meves paraules inicials a aquest article. Les adolescents em van explicar el que agradava més d’aquesta noia que ha aconseguit que al seu voltant s’hagi creat una autèntica «generació swiftie».

Del country evolucionant cap al pop, compositora de les seves pròpies cançons i lletrista de la seva pròpia experiència vital. Una noia blanca de l’est, liberal, seguidora de Biden i defensora dels drets de les minories amb un punt pijo i elegant gens radical en les formes. Ha sortit amb tots els actors i models joves i famosos amb els quals li ha donat la gana sortir. Va lluitar i recuperar els drets sobre les seves cançons que eren injustament explotats i es considera que el seu paper, com a influencer amb més de 100 milions de seguidors a les xarxes, pot ser rellevant a les pròximes eleccions presidencials nord-americanes. El que s’ha vist del concert és espectacular i forma part d’una gira de 150 actuacions. Pencadora i ja milionària.

Dimecres al migdia, data del primer concert, jo tenia un dinar en un restaurant molt proper al Santiago Bernabéu. Sense èxit vaig intentar canviar de lloc. Les amenaces de col·lapse de trànsit, les notícies sobre els seguidors que ja feia hores o fins i tot dies que esperaven l’obertura de l’estadi, els 150 tràilers aparcats al passeig de la Castellana, etc ho desaconsellaven.

Aquests dies els veïns estaven en peu de guerra. A les obres inacabables s’afegien la intensitat de la música que supera en decibels tota la normativa, el col·lapse del públic del concert que ocupava la zona, l’oïda sorda de l’ajuntament als pronunciaments dels tribunals perquè aturin les obres de dos nous aparcaments adjudicats al Real Madrid, etc. Tot és una prèvia del que veuen venir que succeirà quan estigui acabat l’estadi que ha estat transformat en un espai multiús amb tota mena d’espectacles artístics i esportius, zones comercials i dues dotzenes de restaurants oberts de forma permanent.

Així doncs, em vaig dirigir a fer un volt al meu antic barri, el barri del Bernabéu. En vaig fer un dia un article, de quan vaig viure al número 6 del carrer Santiago Bernabéu. Des del llit veia la façana de l’estadi a l’alçada de la porta 52. Llavors els dies de partit tot es col·lapsava un parell d’hores abans i després. La resta de la setmana era un barri residencial i tranquil. Aquest dimecres quan vaig arribar em vaig trobar amb una autèntica baluerna. Una mena de sarcòfag d’alumini que tapa la vella façana a la manera d’una nau. A dins tot és nou, es pot retirar la gespa automàticament i cobrir l’estadi. Una màquina de fer diners beneïda per tots els poders públics capitalins.

Subscriu-te per seguir llegint