Opinió

Una reial fotografia

Deu anys de l’abdicació de Joan Carles i la proclamació del rei Felip en els que ha passat de tot 

Jordi Bosch i Lluís Falgàs, assegus a les cadires que van ocupar els reis el dia de la proclamació de Felip VI

Jordi Bosch i Lluís Falgàs, assegus a les cadires que van ocupar els reis el dia de la proclamació de Felip VI

Ara fa exactament deu anys el rei Joan Carles abdicava i el seu fill Felip assumia la corona com a nou cap d’estat. Com que vaig viure els esdeveniments en directe acreditat com a periodista en vaig fer una crònica aquí mateix. «Proclamació exprés» fou el títol escollit. L’abdicació fou una decisió política gestionada conjuntament de forma ràpida i discreta pel president del govern Mariano Rajoy i el secretari general del PSOE Alfredo Pérez Rubalcaba per convèncer el rei que els seus escàndols i comportament afectaven greument la continuïtat de la institució monàrquica.

Faltava un temps perquè Podemos, obertament republicà, arribés a tenir 69 diputats, també perquè la degeneració de les notícies sobre Joan Carles el conduïssin a marxar d’Espanya. Tres anys del prou conegut discurs del rei Felip el 3 d’octubre de 2017, després del referèndum català, amb el que va guanyar molts adeptes per les Espanyes i alguns menys a Catalunya trencant l’antiga bona relació del seu pare amb el catalanisme. Ara fa deu anys el paper que «el sistema» li reservava al rei Felip era que es quedés quiet i no l’emboliqués com el seu progenitor. Al seu discurs va reclamar un cert territori i el govern el va matisar, no fos cas. Avui és evident la fredor amb el govern Sánchez i mediàticament està protegit de l’acció d’un excunyat, Jaime del Burgo, dedicat a sembrar dubtes sobre l’estabilitat del matrimoni amb la reina Letízia. Però ell s’ha anat consolidant.

La foto que acompanya aquest article també té història i fou publicada en el seu moment. El periodista polític gironí Lluís Falgàs i jo mateix acabada la cerimònia de proclamació ens quedàrem amb l’hemicicle buit. S’havien desmuntat els llocs ocupats per la mesa del congrés per encabir un escenari amb quatre trones pels reis vells i nous. Ens hi vàrem asseure. En Jordi Xuclà, llavors diputat convergent i columnista del diari i l’expresident Rodríguez Zapatero (amb qui Falgàs va fer molts anys la quiniela setmanal) varen fer les fotos. Un dels dos és l’autor d’aquesta. No teníem cap voluntat profanadora, al contrari, era un record dels anys en què tots dos compartíem feina a aquell indret com a periodistes parlamentaris. En Lluís molt més temps que jo. Ens hi movíem amb total llibertat, de fet els cambrers del Palau pensaven que érem diputats i de la llarga i lenta cua de seguretat del dia de la proclamació ens hi va treure un uixer: «no habéis nacido para hacer cola en esta casa».

A vegades em pregunten, ja que hi visc, si trobo per Madrid a persones vinculades a la família reial. He de contestar que a vegades sí, especialment en un acte oficial, però tracte cap, senzillament perquè no s’ha donat la circumstància. Amb un personatge secundari de la família hi vaig estar xerrant un cop un parell d’hores a soles. Leandro de Borbón, fill bastard d’Alfons XIII i oncle judicialment reconegut del rei Joan Carles amb qui es tractava discretament. Era totalment franquista i em va explicar la seva vida. A la reina Letízia l’havia tractat quan treballava com a periodista a Televisió Espanyola. Recordo poc. La infanta Elena es feia notar a alguns sopars, és simpàtica com el seu pare. Amb Urdangarin hi vaig parlar quan es dedicava als negocis de promoció esportiva. No va passar res estrany. A Jaime de Marichalar el tindria al seient del cantó en un viatge en avió a Nova York. Va dormir les set hores. Amb la reina Sofia i el rei Felip, quan ha estat el cas, dues o tres úniques paraules de cortesia. Molt alemany tot plegat.

Aquí el gran personatge ha estat el rei Joan Carles qui va arribar a la corona amb poders executius heretats d’en Franco. La seva simpatia de caserna el va portar que li diguessin «el campechano». Ho tenia tot de cara i a favor per marxar a temps de forma gloriosa aplaudit com el gran «torero» que ha estat, en tots els sentits. Un matí de 1985 va circular el rumor que li havia estat diagnosticada una malaltia irreversible per un equívoc provocat en justificar frívolament uns viatges en realitat amorosos. Era la inauguració de FITUR i l’ambient que es vivia era de commoció total. A la tarda va convocar als directors de diaris de Madrid per desmentir-ho, tot demanant explícitament que publiquessin que «todo, insisto todo, me funciona perfectamente». La imatge del moment en què a una recepció amb una cervesa freda acabada de servir cantava davant d’un grup de periodistes un popular èxit de Palito Ortega m’acompanyarà sempre. «Que chavocha la chevecha/que che chube a la cavecha/ anda chava, chube y chive/ otro vacho de chevecha».

Subscriu-te per seguir llegint