Sansa & Palanca

Els dos principals protagonistes de la història al voltant dels crims de Tor i la baralla per la propietat i els usos de la immensa muntanya que porta el nom del poble són insuperables si es tracta de comparar-los amb dos hipotètics personatges de ficció creats per un guionista. Parlo de Josep Montané «Sansa» i Jordi Riba «Palanca», els quals arrossegaven en nom de la respectiva casa pairal. Cacics principals enfrontats des de sempre i propietaris de dues de les tretze cases de Tor, un poble del Pallars Subirà que no tenia carretera cap al poble principal més proper, Alins, ni cap a Andorra més que per uns camins de mules que a l’hivern els deixava aïllats per la neu. Això passava al 1896 quan els 13 propietaris de Tor-llavors amb un fructífer mercat d’eugues i cavalls- crearen la «Sociedad de Codueños de la montaña de Tor», origen de tots els mals. L’aïllament, la dificultat de la vida pirinenca o la inevitable endogàmia provoquen la forja d’un caràcter difícil molts cops heretat pels descendents.

Fins aquí tot el que havia de dir respecte a la història de Tor perquè l’ha seguit mitja Catalunya i ara mitja Espanya a partir de l’emissió successiva a TV3 i a Atresmedia de la docusèrie creada per Carles Porta. Molts ja l’han vist amb xifres d’audiència extraordinàries. Que en aquest article desvetlli algun fet és indiferent perquè el relat fonamental és prou conegut. L’assassinat de Josep Montané, «Sansa», cinc mesos després que un jutge el declares en primera instància (sentència corregida anys després) propietari únic de la muntanya de Tor en ser l’únic que aparentment acreditava la condició que permetia accedir al manteniment de la propietat va tenir efectes nuclears. Com va dir el forense en ser avisat d’una mort violenta a Tor ja sàvia qui era el mort sense necessitat que li diguessin el nom del difunt.

En termes professionals audiovisuals, que és el món en el qual em moc, he de dir que el que ha aconseguit Carles Porta és prodigiós. Periodista que va conèixer els fets de Tor fa tres dècades en dirigir un reportatge pel «30 minuts» a TV3, fet que li dona un coneixement de l’essència d’aquesta història. Però també productor audiovisual i emprenedor amb molta dedicació a través de «Crims», primer un pòdcast de Catalunya Ràdio i després un programa de televisió a TV3 i a canals de tot l’estat, del gènere del «True Crime». És a dir fets de sang i violència real. No és una ficció sinó la constatació del cantó obscur de la vida, d’on pot arribar la persona més insospitada. És una història que, com ell diu, és infinita. La va posar al celler i un cop reposada ha sortit una anyada excepcional, com un gran vi. Ha fet quelcom diferent, una cosa molt difícil al món de la televisió on sembla que tot ja està gairebé inventat. No són capítols d’una sèrie, són vuit històries diferents de cada un dels protagonistes o fets més rellevants. Ha reinventat el gènere. I sobretot trasllada a l’espectador la capacitat de decidir, com si fóssim components d’un tribunal popular, qui és el veritable assassí en aquesta polièdrica.

En Porta ha aconseguit que en Sansa i en Palanca hagin dividit al país a les darreres setmanes. Les seves maneres de pensar i actuar respecte al futur de la muntanya de Tor. I tot el món coral que hi ha al voltant dels personatges principals que donen per una història addicional específica. A les xarxes, als llocs de treball o a les colles d’amics s’han obert tota mena de juguesques a partir d’aquesta fascinant producció. Per tant, quan fa uns dies vaig anar a dinar amb Carles Porta em va portar a una situació insospitada. Essent la nostra una trobada de dos amics un dia de festa, la sobretaula fou llarga. A l’anar al servei, algunes persones presents al restaurant m’aturaren per preguntar-me si en Carles Porta m’havia desvelat algun detall que no surt a la sèrie i sobretot que opinava ell respecte a la veritable identitat de l’assassí d’en Sansa.

Aquí aplicaré un dels principis universals més savis: el que passa a Las Vegas, resta a Las Vegas. Si és que d’alguna cosa més de la història, que pot ser o no, restarà discretament al racó dels meus silencis. Sí que crec que la darrera paraula, el darrer detall o circumstància que ho podria canviar no està escrit. Una de les primeres coses a les quals em vaig dedicar quan vaig començar en el periodisme foren els successos. Aviat vaig aprendre que la persona més normal i educada és capaç en un moment donat del comportament més execrable.

Subscriu-te per seguir llegint