L’ona reaccionària ve d’Europa, segur?

Estem ja a tocar d’unes eleccions europees on l’abstenció i el creixement de l’extrema dreta seran motiu de rius de tinta, però el terreny perquè això passi s’està coent fa temps a foc lent arreu d’Europa i no precisament provocat per la ciutadania europea. Altra cosa és, que a l’hora de votar, això s’expressi amb un comportament electoral disruptiu que encara la perjudica més.

Si observem i analitzem de ben a prop que han fet «d’europeu» (si és que hi ha d’haver-hi un tarannà europeu en la UE enfront l’atlantisme -i els EUA-, Rússia, Xina i altres maneres d’entendre el món i el model d’estat de benestar i de drets humans europeu), el que han fet les institucions europees de la UE s’allunya molt del que una ciutadania europea esperaria dels seus dirigents.

En primer lloc s’arrossega ja fa temps un equívoc, i és creure que aquesta Europa de la UE està política i socialment unida, quan fonamentalment segueix sent un mercat dels EUA amb l’OTAN per garantir la seva influència.

En segon lloc, el paper en declivi de la socialdemocràcia europea durant molts anys (o sigui els partits socialistes i socialdemòcrates) que amb el pas del temps han perdut els valors d’esquerra. Pràcticament des de la mort d’Olof Palme (un assassinat similar al de John F. Kennedy, encara no resolt).

En tercer lloc, la irrupció els darrers anys del pensament woke al conjunt de les esquerres, unes més que altres, però sobretot a les que haurien de ser el recanvi de la socialdemocràcia. Entenent woke com allò políticament correcte orientat a la defensa de les minories, la identitat de gènere, la multiculturalitat i tot allò que pot semblar contracultural i «progre». Obama i Zapatero van ser els precursors d’aquesta orientació i van ser cancel·lats per Trump i Aznar.

L’alternativa l’hauríem de trobar en tots aquells moviments que hi ha hagut els darrers anys a Europa, que podrien haver sigut liderats per una esquerra més centrada en les coses del menjar (Abraham Maslow) i més connectada amb les necessitats de les classes treballadores.

De fet, és el contrari. O bé s’ha acovardit i ha fugit d’estudi, o bé ha col·laborat en criminalitzar el que podria ser una alternativa transformadora. I les dades parlen, segons Manuel Castells «l’acceleració de desigualtats socials és la més gran dels últims 50 anys: un 44,5% dels europeus no arriben a final de mes».

Què ha provocat això? Doncs que al llarg i ample d’Europa entre uns i altres, o sigui els poders establerts i els que han cregut que podrien suavitzar els excessos del sistema, sense tenir res a l’esquerra, han taponat durant anys les expressions, necessitats, expectatives, i partits també, que podrien vehicular de forma democràtica transformacions socials i econòmiques substancials. No per fer cap revolució, simplement per fer reformes socials pendents, ampliar i no reduir l’estat de benestar i avançar en qualitat democràtica.

Això s’ha anat coent a foc lent, han anat passant els anys, la irritació i indignació de la població ha anat creixent, i finalment el col·lapse de les capes i classes socials més oblidades i menystingudes, ha portat el curtcircuit que fa anys s’està estenent per Europa: caure en el populisme d’extrema dreta i de no tan extrema (si el populisme nacionalista és prou potent, pot presentar-se com defensor de capes populars, a les que l’esquerra no està oferint un projecte prou sòlid i il·lusionant). Quants anys fa que hom es pregunta com pot ser possible que els treballadors acabin votant a la dreta, que els feus de l’antic Partit Comunista francès avui votin a Marie Le Pen o que a Madrid bona part de la classe obrera, voti a Ayuso? Però no és nou. Fa uns 15 anys d’aquesta frase del President de la FEMP (Federación Española de Municipios y Provincias) membre del PSOE: «¿Cómo es posible que los obreros sean tan tontos de los cojones de votar a la derecha?». De fet, aquesta frase la podrien compartir molts dirigents del PSOE, però no només, també l’he escoltat a altres dirigents d’esquerres, amb diferents tons i matisos. També a Catalunya. La interpretació d’aquest fenomen està molt estesa i els analistes i politòlegs que podrien fer un anàlisis diferent brillen per la seva absència. I cal dir-ho, el «mantra» de que a Europa bufa un vent reaccionari o que ve el llop o que cal fer front al que «ve» d’Europa, en part és una fal·làcia neteja consciències i una coartada que intenta tapar la realitat i és que fa anys que la guineu es menja les gallines, mentre ens distreuen en que ve el llop.

En alguna ocasió, molt ocasionalment, doncs no soc qui per fer un diagnòstic categòric, he tret a col·lació una obra de Wilhelm Reich «Psicologia de masas del fascismo», on es poden trobar les claus d’aquest fenomen. Ben segur que n’hi ha d’altres, però ben segur també que aquestes fa temps són ignorades per totes les esquerres, si és que han tingut la paciència de pensar-hi.

Clar que si ho fessin, potser es trobarien davant d’un dilema, ja que una de les derivades de no fer pedagogia política, i polítiques d’esquerres, clar, en línia amb el que proposava Rafael Campalans, o com deia Paulo Freire, treballar la pedagogia de l’oprimit o tenir més present les aportacions de Erich Fromm sobre la por a la llibertat, és el desclassament i alienació de la població que no te eines per saber què li està passant, a part de no arribar a final de mes. Per dir-ho molt suau.

Subscriu-te per seguir llegint