S’ha acabat la festa, sí, però per a qui?

«Se acabo la fiesta» és l’imaginatiu nom del nou partit d’extrema dreta, que va irrompre a les passades eleccions europees. Que el nom vulgui expressar una tendència o realitat està dins el plausible, més enllà de la seva oportunitat com a nom electoral d’impacte. Però realment, s’ha acabat la festa? I si és així, per a qui? En qualsevol cas i d’entrada tenim un altre partit polític que s’apunta al populisme i el més preocupant, a la polarització. Que hagi tret pocs vots, no treu una tendència que li està resultant molt rendible a la dreta, en el sentit més ample i sistèmic del terme.

Mentre que els ideòlegs dels think-tanks del Sistema, han sabut vendre a les dretes, sobretot les extremes, els beneficis de la polarització (i tot s’ha de dir, les xarxes socials han fet la resta), i han imposat el relat de les guerres culturals i identitàries, on les esquerres han caigut com innocents, i portem anys i eleccions i continuen caient (potser ja els hi va bé o potser són més ignorants intel·lectualment del que sembla), els ideòlegs, assessors i pin-doctors de les esquerres, semblaria han comprat el mateix producte, a falta de producte propi.

Increïble. Sigui Steve Banon als EUA assessorant Trump i altres grups, sigui aquí MAR (Miguel Angel Rodríguez) a Madrid, amb Ayuso, siguin quins siguin els estrategs del Sistema, ho han fet molt bé. Ho han fet tan bé, que molts mitjans de comunicació, els tradicionals, els que arriben al 95% de llars (les xarxes socials no arriben a tant, ni de lluny), han imposat el relat woke, políticament correcte, de les guerres culturals i d’identitat, sepultant el que realment pot fer transformar la realitat, la lluita de classes i no implosionar-la, com fa la polarització. L’exemple més gràfic seria l’ase de Buridan o dels ases que tiren en direcció contrària. L’equació és simple, com més polarització, menys lluita de classes. Encara que pugui semblar i tingui aparença de confrontació, és estèril. Provoca molt de soroll, molts rius de tinta, molta violència verbal en el que seria la superestructura política: partits, parlaments, governs, comissions, mocions, etc., però poc o nul impacte en la infraestructura social i econòmica, que segueix no ja intacte, el que és pitjor, progressivament deteriorada, injusta i debilitada. I el seu retrocés, invisible.

Però tornem al «se acabó la fiesta». Per a qui s’està acabant fa temps la festa o s’ha acabat? És evident que per al gruix de la població, la joventut i les classes mitjanes. Sempre s’ha dit i no hauria de ser una excepció ara, que si les classes mitjanes pateixen, la societat fa implosió i pot arribar a crear monstres (Hitler, Mussolini i Franco, són bons exemples). Doncs la fi de l’abundància, la volguda fallida de l’estat de benestar, les retallades per dalt i per baix, la robotització i no diguem la IA (que anirà destruint llocs de treball), per no dir la constant (perquè ve de lluny) disminució de la participació dels salaris en el PIB, la més baixa de la història, expliquen la progressiva desaparició de la classe mitjana espanyola. Potser cal recordar, que ens hauríem de retrotreure als anys 1977-79, a l’època d’Adolfo Suárez, quan la participació dels salaris en el PIB va ser la més alta en la història d’Espanya. Les esquerres haurien de reflexionar sobre aquest fet d’una vegada i fer foc nou de líders, programes, estratègies i sobretot tàctiques. Sense deixar cap forat al que és políticament correcte, que els ha portat a acomodar-se a les guerres culturals i als drets per la identitat de minories, abandonant a la seva sort a grans majories socials, que cada vegada tenen menys veu i menys capacitat de resistència i resiliència, i que estan sucumbint als relats populistes, que sovint de forma enganyosa, però també oportuna per connectada amb la realitat, els ofereix la dreta extrema, inclosa també la nacionalista, i per tant la catalana. Tot allò que l’esquerra ha anat abandonant aquests anys i no n’ha fet bandera de resistència, a poc a poc ho ha anat agafant l’extrema dreta. Que ho faci de forma populista o demagògica, retorçada, oportuna o raonada, no val si deixes que un altre agafi la bandera, queixar-te després i fer cordons sanitaris.

És evident que el sistema, l’establishment, els governs i els parlaments haguessin pogut fer molt més per controlar, neutralitzar, fiscalitzar, prohibir o criminalitzar tots aquests moviments, grups, partits, think-tanks, programes de TV, webs, canals de Telegram, de Youtube, etc., que fa anys estan fomentant ideologies extremes, xenofòbia, deep-fakes, negacionisme climàtic, etc. No ho han fet, ho han permès, de la mateixa manera que han perseguit molts moviments, partits, revistes, webs o programes d’esquerres radicals, siguin «roges» o verdes. Per tant, tota aquesta alarma social que des de molts governs i mitjans s’està creant, és hipòcrita, ja que ells mateixos, conscientment o no, l’han fomentat, a Catalunya, a Espanya, a Europa i als EUA (i si no, quines possibilitats tenia Bernie Sanders o Ralph Nader, d’arribar a president dels EUA? O ara, de Robert F. Kennedy Jr.?).

Torno a insistir en el que ja escrivia a la meva columna de fa un mes, el fantasma que recórrer Europa (l’extrema dreta), l’hem creat per acció o omissió tots plegats, uns més que altres. Correspon als que més responsabilitat tenen mirar-se al mirall d’Adolfo Suárez i actuar ja! I d’entrada dimitir. Són molts els «Junqueras» i «Puigdemont» de les esquerres, catalanes i espanyoles que haurien de plegar, abans que sigui massa tard. 

Subscriu-te per seguir llegint