El senyor Garbo

La pel·lícula del director nord-americà Steven Spielberg «Salvar al soldado Ryan» comença amb una llarga escena, 27 minuts, amb el desembarcament a Omaha Beach dels soldats aliats, fonamentalment joves dels Estats Units, Gran Bretanya i Canadà. Reprodueix el que va succeir el 6 de juny de 1944, dijous passat en va fer 80 anys. Era el dia «D», el desembarcament de Normandia, l’èxit del qual va permetre avançar decisivament en l’alliberament d’Europa de la dominació nazi. Els supervivents d’aquella veritable escabetxada, alguns dels quals estigueren presents a les commemoracions d’aquesta setmana a les costes normandes i que lògicament ja voregen o tenen cent anys, han estat explicant des de la seva estrena que aquesta escena és la que millor ha reproduït el dantesc escenari viscut aquella matinada de 1944 en el que milers de soldats perderen la vida per guanyar la platja pam a pam.

Els caps d’Estat dels països implicats en el desembarcament de Normandia han estat presents en aquestes commemoracions. Quan arribem a una xifra rodona com és aquest cas compten amb la presència dels líders mundials implicats. Aquest any han fet venir a Zelensky, el president ucraïnès. Fa anys convidaven a Rússia perquè la Unió Soviètica fou un aliat en la guerra contra Hitler malgrat que la part d’Europa que van alliberar d’Alemanya l’acabaren sometent sota la bota comunista. Ara és l’enemic. El president dels Estats Units, Joe Biden, ha dit que en el seu país reaccionarien igual que aquells joves de fa 80 anys si la llibertat d’Europa estes en joc, però va insinuar que esperava que els aliats responguessin igual. Aquí entren els dubtes. Gran part d’Europa espera que aquests problemes els resolguin els americans o els nostres exèrcits professionals. Certament la reacció dels ucraïnesos davant la invasió del seu país ha estat admirable. Tothom actuaria igual?

No he visitat mai aquella zona. Els penya-segats sobre la platja d’Ohama són un autèntic santuari, amb cementiris nacionals que acullen les tombes molts de molts dels soldats morts i que visiten els seus familiars des dels seus països i molta gent que els vol honorar. També per recordar aquella epopeia en un turisme necrològic que ja és un fet inherent als nostres temps. Restes de fortificacions així com museus i altres edificacions en homenatge als herois i record dels fets omplen les rodalies d’Omaha. És una llarga platja d’una quinzena de quilòmetres sotmesa a un onatge i corrents arriscats pels banyistes. Potser també per això i pel record d’aquelles aigües que agafaren un dia color vermell per la sang dels combatents, em comenten que en els punts crucials la gent per respecte es resisteix a banyar-s’hi.

He recordat aquesta dies la figura de Joan Pujol i García, més conegut com «Garbo», el català agent de contraespionatge al servei de la corona britànica decisiu en enganyar als alemanys respecte del lloc on es produiria realment el desembarcament de les tropes aliades. No va ser fins el desembarcament que els alemanys varen descobrir que la informació que els hi facilitava Pujol des de Londres en realitat era una barreja d’intoxicacions, mitges veritats per dissimular i mentides que ell escrivia des d’Estoril sense trepitjar Gran Bretanya. El documental «Garbo», nom que li va posar el cap de la intel·ligència britànica en considerar que era un gran actor com la Greta Garbo, dirigida pel gironí Edmon Roch i que es pot trobar a diferents plataformes explica la història d’aquest complex personatge. Els britànics van dissenyar la seva aparent mort a Mozambique ja que era objecte de la persecució nazi de post-guerra. L’ambaixador britànic a Espanya va comunicar a la dona i els fills que vivien a Madrid que era mort i ell es va establir al Carib de Veneçuela començant una nova vida i família.

Consulta aquí totes les notícies de Diari de Girona

A mitjans dels anys 80 es varen desclassificar documents britànics de la guerra i un periodista anglès el va localitzar. La seva família espanyola es va assabentar que era viu un matí a les vuit quan en Luis del Olmo el va entrevistar per ràdio. Va confirmar que Joan Pujol, ell, era l’autèntic Garbo. Els següents anys, fins la seva mort, Joan Pujol venia sovint a Espanya. A través d’Augusto Assia (també d’ell es deia que era Garbo perquè era a Londres com a corresponsal durant la Segona Guerra Mundial) qui va escriure a La Vanguardia des de l’any 1929 fins a 1986 i a qui jo tractava, vaig aconseguir una entrevista amb Joan Pujol pel diari Avui del que era corresponsal a Madrid. No estava pactat que m’acompanyés un fotògraf. Potser per això un cambrer del Palace em va dir que el senyor que jo esperava havia hagut de marxar. I em vaig quedar sense entrevista.