Rovira sagna

Jo estic molt agraït a Esquerra perquè m’expliquen amb molta generositat el que intenten fer i per què. És molt democràtic i diu molt d’ells que ho facin perquè saben que el meu judici no sempre serà benevolent. I com amb tothom que és agradable amb mi jo voldria correspondre’ls amb més amabilitat encara, però he d’admetre que no me n’acabo de sortir.

La nit de diumenge Junts i molt especialment Carles Puigdemont estaven desfets per la desfeta electoral. Estaven destruïts, calcinats. Gran pessimisme, «ara sí que ens comencem a morir de veritat». L’endemà, a mitja tarda, era un partit d’ànim refet. Molt lloable victòria la d’aconseguir la presidència del Parlament i la majoria independentista de la mesa. Molt ben jugat per part de Puigdemont, que una vegada més va saber explotar l’acomplexament dels republicans i la fonda insolvència de Marta Rovira.

El resultat per als socialistes, nefast, però com a mínim són conscients de la derrota. Que li donin més o menys importància i que pensin que la votació que els interessa és l’altra, jo ho puc entendre. Però encara que siguis president ho seràs només amb 42 diputats i no controlar el Parlament és un inconvenient i dels grossos.

En canvi, els meus amics d’Esquerra estaven ben cofois amb la seva aposta. I és aquí on jo no puc correspondre’ls, i em sap greu, explicant com un triomf el que veig com una terrible i no forçada desfeta. Ressuscitar el teu enemic quan ja li tens el peu al coll és un error estratègic sempre. Sempre. Encara que només ressusciti anímicament i per uns dies, és dramàtic concedir aquesta revifalla i més quan et trobes en hores tan baixes com ara es troba Esquerra. La unitat independentista tothom sap que és comèdia, que no ha funcionat sigui com sigui que s’hagi plantejat, i si ERC espera que repartint el poder els líders i activistes de Junts deixin d’acusar-la de botiflera és que ha perdut qualsevol contacte amb la realitat.

És igual o més greu encara el discurs que justifica la decisió. Un discurs prepolític, naïf, d’amateurs fent veure que saben jugar a la lliga dels grans: diuen que prefereixen no tenir la presidència del Parlament per evitar pressions, condicionaments i deutes a Junts o al PSC. La política consisteix a ocupar tots els càrrecs que puguis. La política és el poder. I renunciar al poder per por o per mandra és antipolític, és d’aficionats. La política és també pressió, tota la pressió, i qui no accepta la pressió no està preparat per a la política ni molt menys per conduir un país, com se suposa que vol Esquerra, cap a la seva independència. És clar que volem la pressió: la vull jo escrivint, la volgué Ferran Adrià a El Bulli i la volen tots els homes importants i valents que tenen desig d’un món millor i creuen que poden concretar-lo. Condicionaments? Sempre en tenim, els altres ens condicionen i vet aquí la importància de la nostra personalitat i el nostre caràcter per fer prevaler el que volem i imposar-ho. I pel que fa als favors que deus, cal dir que ets tu qui els deus als altres, i no a l’inrevés, i que hi ha moltes formes de pagar-los i de no pagar-los, però no és acceptable la covardia de renunciar a l’acció, com si Junts o els socialistes no haguessin fet promeses que després s’han esvaït. Hi ha a Esquerra una barreja de cursileria i d’incompetència que francament fa de mal resoldre.

Més de fons, hi ha el fet que Esquerra està enfadada, instal·lada en el despit i en mans d’una senyora que n’hi ha més fora que dins. No és seriós que un partit que vol ser creïble en la governança es presenti d’aquesta manera tan pobra a la societat. No és solvent, no ajuda en res i només genera autodestrucció, com els crits i els plors de Rovira el 2017 exigint a Puigdemont que no convoqués eleccions autonòmiques i declarés la independència. Qui hi va guanyar res, en aquella jugada que no fou no mestra sinó histèrica? Tots hi vam perdre, encara que avui Marta Rovira hagi decidit que malgrat l’amnistia fixarà la seva residència a Suïssa.

No es pot estar enfadat per fer política. La dreta espanyola està tan enfadada amb Pedro Sánchez que encara és a la Moncloa. Mas estava tan enfadat amb el tripartit que fins que no va aprendre a somriure no va ser capaç d’arribar a Palau. Esquerra no pot desentendre’s de Catalunya ni dir frases tan llastimoses, i tan allunyades del compromís polític com «que cadascú es cogui en la seva salsa» o el tòpic del «ja s’ho faran». Trias va demostrar que feia catúfols quan va dir «que us bombin». Costaria de trobar a la política catalana una millor persona i una ment política més mediocre que l’exalcalde de Barcelona.

El guió d’Esquerra era que Puigdemont es presentés primer a la investidura i votar-lo per deixar clar que si no té els suports necessaris per ser president no és per culpa dels republicans. I llavors negociar amb Illa la investidura a canvi que Pedro Sánchez condoni la totalitat del deute de la Generalitat. Si Puigdemont és llest, que ho és, cedirà el primer torn a Illa i ERC es pot arribar a fer un altre embolic en el seu acomplexament no votant-lo perquè no es digui que ha impedit que hi hagi un president independentista. Llavors Puigdemont tindria servida en coquilla blau turquí –per dir-ho a la manera de Pere Gimferrer– la repetició electoral, acudint a la seva investidura, que seria fallida, quan ja no quedi marge per convocar-ne una altra i s’activi automàticament la convocatòria d’eleccions.

Esquerra, sense president ni candidat, encara és a temps d’evitar el salt al buit de la repetició electoral. Però hem vist que cada vegada que hi ha una decisió important que depèn de Marta Rovira no hi ha torniquet que aturi la sagnada.

Subscriu-te per seguir llegint