Hi haurà investidura

Esquerra disposa d’una base sòlida: governa les diputacions de Lleida i Tarragona, i és al govern, amb el PSC, de la de Barcelona. Compta amb 2.800 regidors i l’oportunitat de tenir dos tinents d’alcalde a l’ajuntament de Barcelona i mig govern municipal, a banda d’un possible acord amb Illa per ser al Govern i de la seva poderosa influència al govern central. Tot i que Marta Rovira sigui una histèrica la situació d’Esquerra no és desesperada. Viu un moment baix del seu cicle electoral, però els seus 20 diputats al Parlament, com els 7 de Madrid, són decisius, de manera que tenen un valor que va molt més enllà de si són molts o són pocs. Esquerra ha de trobar una idea força, un relat nou. Serveix el que fa però no sap explicar-ho prou bé per motivar el seu electorat: tot el que contrari de Junts, que no fa gran cosa i en canvi ho explica molt bé.

De fet Junts no fa res. L’amnistia no hauria fet cap falta si Puigdemont no hagués enredat els seus amb una independència fake, que ni va defensar ni ha fet res més que primer escapar-se i després rendir-se. És trist d’haver-ho de recordar sempre, però si alguna cosa m’he proposat en els articles polítics és no cansar-me d’explicar la mentida en què la falsa èpica de Junts es basa i aquest seguiment boví dels seus entusiastes.

Tothom diu que hi haurà eleccions. Jo no crec que hi hagi eleccions. Jo crec que Marta Rovira no és una persona equilibrada, però hi ha massa persones que depenen d’una decisió tan important i que hi poden perdre molt. Esquerra perdrà diputats en les properes eleccions i els regalarà al seu arxienemic, Carles Puigdemont. Però el pitjor negoci no fóra ni tan sols quedar-se amb la meitat dels escons, sinó que no fossin decisius. Si Esquerra perd 10 diputats, o fins i tot en guanya, però no suma amb PSC i Comuns, deixa de tenir la clau de la governabilitat per convertir-se una altra vegada en la minyona de Junts. Si a Catalunya anem a eleccions, hi ha el risc que Pedro Sánchez convoqui pel mateix dia. Esquerra també perdria diputats i si PP i Vox obtenen la majoria absoluta, en perdi o en guanyi, deixaria de tenir la influència que ara té al govern central. Que la situació dels republicans no sigui dramàtica no vol dir que sigui eufòrica: té molt a conservar, molt a perdre i poc a guanyar. No és el pitjor escenari, sobretot si no fas disbarats.

L’estridència prepolítica de la senyora Rovira, que a més a més està de sortida, ha causat massa estralls a Catalunya i a Esquerra. Aquesta ràbia de darrera hora contra Junqueras és incomprensible però a la llarga serà estèril. Tal com penso que no hi haurà noves eleccions penso també que Junqueras serà el nou president d’Esquerra. S’ha equivocat marxant però tornarà a guanyar. Rovira i els referents del partit que ha reclutat han recollit mil signatures i hi ha 9.000 militants amb dret de vot. De moment Junqueras no té rival. És cert que tampoc no té una idea al voltant de la seva candidatura que no sigui la seva persona, el seu ascendent, i els seus tres anys a la presó: és a dir, el seu passat. Junqueras hauria de parlar del futur i de ser capaç de resumir el que vol aportar en una idea. Susana Díaz tingué els avals i el suport de l’aristocràcia del PSOE -potser fou la darrera vegada que Zapatero, Alfonso Guerra i Felipe González van estar d’acord en alguna cosa- però Pedro Sánchez va tenir els vots dels militants amb una idea tan simple i bàsica com que ell no investiria Mariano Rajoy. Després va haver-hi anades i vingudes, però ell es mantingué en el que havia promès i no només no va votar-li la investidura sinó que va presentar-li una moció de censura, la primera que va prosperar des de la recuperació de la democràcia. A Junqueras li falta una idea per tenir aquesta força però en tot cas té el favor de les bases que d’altra banda tampoc no tenen cap altre candidat creïble per emmirallar-s’hi.

No hi haurà eleccions i Junqueras tornarà a ser el president d’Esquerra malgrat aquests deplorables intents de Rovira de retornar el partit al temps en què els canvis de lideratge es resolien a ganivetades i deixant el partit arrasat. Ni Esquerra es pot permetre perdre el molt que té ni els desequilibris d’una senyora que vol plegar i que, per cert, es pensa quedar a viure a Suïssa no poden dur al suïcidi col·lectiu una organització i uns càrrecs que si bé han de fer alguns canvis, i ha de pensar com els fa per no patir més del que ja pateix, no està en cap situació d’emergència ni de perill d’extinció.

Com sempre, el gran perill d’Esquerra és ella mateixa. Alguns dels seus dirigents, que no tenen l’aplom ni les característiques intel·lectuals que permeten pensar amb claredat, i els acomplexaments que els duen sempre a equivocar-se quan abans Convergència i Artur Mas, i ara Junts i Carles Puigdemont, els posen trampes i ells hi cauen. Hi haurà investidura perquè el gran dilema d’Esquerra no és o Illa o eleccions sinó entre matar Puigdemont o deixar-se derrotar i humiliar, una vegada més, per ell.

Subscriu-te per seguir llegint