Un cert destí de Catalunya

Deu anys de regnat de Felip VI han passat tan de pressa que sembla que hàgim estat somiant. Tal com el moment més brillant del seu pare fou la nit del cop d’estat de Tejero, ell va ser més rei que mai el 3 d’octubre de 2017. Sense excessos que no corresponen a una monarquia parlamentària, Felip VI va defensar la democràcia dels qui volien assetjar-la i n’hi va haver prou perquè un país desorientat retrobés el seu nord. La democràcia i la llibertat han estat sempre els grans enemics de l’independentisme. N’han presumit molt, de totes dues coses, però sempre les han pertorbades, sobretot perquè no les han enteses mai.

El 3 d’octubre va significar el retorn inequívoc d’una democràcia que havia estat segrestada pels independentistes en el seu intent fallit de cop a l’Estat. Fallit per covardia, fallit per mediocritat, fallit per manca de capacitat intel·lectual. Però fallit, essencialment, perquè ni aquell cop ni trencar amb Espanya és el que els catalans volien. Han passat set anys d’aquells fets. Avui el rei Felip torna amb normalitat a Catalunya i parla amb centenars i milers de catalans de tots els àmbits que acudeixen amb gran devoció a la trobada, i, en canvi, els independentistes han perdut la majoria absoluta al Parlament, molts més vots i posicions a les altres eleccions, i no tenen rumb ni estratègia. Aquells que vaticinaren que el Rei havia perdut Catalunya per sempre, vaguen ara en la irrellevància i uns equilibris mentals sovint fràgils. Felip VI gaudeix d’un dels seus millors moments del seu regnat pel que fa a la seva relació amb Catalunya i els catalans.

En aquests anys hem vist les vacil·lants expressions bovines d’Ada Colau, Quim Torra i Pere Aragonès quan s’han relacionat amb ell o no han volgut estar en la seva presència pel mateix acomplexament provincià i petit de sempre. On és Quim Torra? De fet, algú recorda qui és o era o va ser Quim Torra? Ada Colau encara piula de tant en tant, però hi ha un consens fins i tot entre els seus que quan ho fa és per fer el ridícul. El regnat de Felip VI ha estat la millor notícia per a Catalunya en els anys de plom: no només pel que ell representa sinó per com s’han anat desfent i enfonsant els qui van voler menysprear-lo. On són? No en queda res, ni de les persones ni el que van representar. Queda encara un endarreriment a Catalunya, un Tercer Món antimonàrquic, però és atàvic. Taca original: hi ha medicina pal·liativa, però no cura.

Pel que fa a les negociacions per a la investidura, i a la sensació de retorn al cau que tots vam tenir quan Rull va accedir a la presidència del Parlament, les coses no van bé. No vol dir que no acabin bé, però no van bé. Esquerra no sap què vol. D’una banda, el sector histèric diu que vol canvis, però tant Marta Rovira com els seus titelles, quan els demanes quins canvis haurien de ser, et responen amb vaguetats com la del retorn a les essències, que no se sap què vol dir, ni ells mateixos saben explicar-t’ho. Quan a alguns dels firmants del document dels 300 demanant renovació els preguntes quin president i candidat volen, si no volen Junqueras, et diuen que no es tracta de qui sinó del què -frase de suprema afectació- per a continuació dir-te que veuen bé Junqueras de candidat però no de president del partit. Sort que no volen parlar de qui!

Junqueras no vol ser només el candidat d’Esquerra a les pròximes eleccions al Parlament i vol ser el president del partit per sentir seu el projecte. No se sap quin projecte. De fet, no és un projecte. És un problema personal, com gairebé tot a la política catalana. Per continuar amb la comparació que tan sovint ell mateix s’ha fet amb Nelson Mandela, si Junqueras ara acceptés d’anar-se’n a casa, tal com li demanen alguns sectors del seu partit, el martirologi dels anys a la presó quedaria sense sentit i seria com si Mandela, en sortir de la presó, en lloc d’haver estat president del seu país, l’haguessin posat a fregar plats. També Puigdemont té un problema personal, i el dia que Salvador Illa sigui investit president de la Generalitat no li quedarà cap altre camí que la jubilació, i ja veurem si a Bèlgica o a Espanya.

Esquerra està embolicada. Vol esprémer els socialistes i mira d’apujar el preu de les negociacions fent veure que estan disposats a repetir les eleccions. Però repetir-les com? Si no tenen ni candidat ni president, i viuen un mal moment electoral. No saben què volen ni com fer-ho. Estan perduts, enfadats, no pensen amb claredat. Pot passar qualsevol cosa i és dramàtic que Catalunya torni a estar en mans del partit que més facilitat ha demostrat per a l’autodestrucció compulsiva. Junts mira de forçar-los a cometre tots els errors possibles i els republicans s’hi presten de bon grat. El PSC espera prudent, potser massa prudent, i Pedro Sánchez, impacient, ha confiat a Fèlix Bolaños, el seu ministre de Presidència, les negociacions amb Marta Rovira i el seu equip.

Junqueras sap que ha perdut la batalla dels generals del seu partit, però pensa que té el suport de la militància per tornar com a president i candidat. Rovira tot ho agita, però sense saber què busca i havent dit que vol plegar. El PSC és pessimista. El PSOE creu que en l’últim segon i de penal, Esquerra acceptarà el pacte encara que només sigui perquè és el que més li convé. Si els dirigents d’Esquerra sabessin distingir el que els convé del que es destrueix ja no s’haurien fet dirigents d’Esquerra. Sembla només una frase, però és el resum d’un cert destí de Catalunya.

Jo a Illa li dic sempre que amb aquest personal se n’han de tenir moltes, de ganes de ser president de la Generalitat. n

Subscriu-te per seguir llegint