Company, et faré l'autocrítica!

Fa ja un grapat d’anys, en una reunió de partit, un company va demanar la paraula i em va etzibar una frase que no he oblidat mai: company, et faré l’autocrítica! Amb vehemència, em va dir de tot menys maco, davant de la meva perplexitat, doncs no el coneixia pas gaire i ell menys a mi. És obvi que el que feia era criticar-me, però ell, imbuït de la plena certitud, que he vist sempre en els sectaris, creia que el que deia era tat obvi, que jo ho havia d’assumir com a propi. Es a dir, em feia l’autocrítica. Afortunadament no tots a la reunió eren del seu parer, i vaig sortir viu.

Això de fer l’autocrítica als altres, amb altres paraules, de formes diferents, ho he anat veient al llarg de la meva vida política i avui no sent jo la víctima, ho veig en altres àmbits i amb altre gent. Cal dir que sovinteja més quan les coses no van bé, quan hi ha mals resultats, especialment si són recurrents. Quan les coses van bé, tothom en vol ser pare i mare. Però, ai las!, si sovintegen les derrotes, les culpes sempre son dels altres. Assumir responsabilitats de forma col·lectiva no es fàcil, malgrat que els resultats sempre són conseqüència de molts factors. El més important, al meu parer, és fer les coses per la gent -o això tu ho creus- però cada cop més distanciat de la gent que representes. Els governs són sovint un indret on moren les il·lusions i l’abducció pels poders que mouen el sistema, un parany, del que és difícil sortir.

Ara bé, quan un partit entra en debat, el pitjor que pots fer es deixar-te influir per aquells que et volen fer l’autocrítica, és a dir que facis el que ells volen. Avui ERC està immersa en un procés congressual, i surten com a bolets opinadors que li han dit de tot en aquest període de govern, i ara donen consells interessats per a veure si l’ensorren del tot. Clar que és necessari rebre crítiques, fins i tot es imprescindible escoltar-les, però sempre destriant el gra de la palla.

Per a transformar la societat, no tot els partits ho pretenen, cal tenir una forta base social, sense la qual un partit sempre és dèbil. A més, mantenir un suport parlamentari, quan estàs en minoria, és sempre fràgil i contradictori, davant la pressió dels poders que es resisteixen al canvi. La pèrdua del govern és la darrera fase i conseqüència de pèrdues més importants. I aquí arribem al debat que tot partit ha de fer, per a renovar-se o desaparèixer.

Sempre és més fàcil parlar de renovar lideratges que de renovar polítiques. El primer és com el joc de les cadires, el més hàbil sempre la trobarà. Renovar polítiques obliga a un debat coral, a molta generositat dels que tenen el control orgànic. La democràcia necessita un sòlid sistema de partits, avui el repte està en mans dels militants d’ERC, per a continuar sent útil per a Catalunya, gairebé cent anys l’avalen.

Subscriu-te per seguir llegint