Carnet porno, o com tocar els ous

Un imaginava que això del carnet per punts per a veure pornografia serviria per a no assabentar-se d’indecències com l’amnistia als qui es van carregar Catalunya o el perdó als qui van saquejar Andalusia amb els ERE. O per a no conèixer els tripijocs de la família de Pedro Sánchez. Això sí que valdria la pena. Amb no treure’s el carnet, un viuria feliç, ignorant les obscenitats dels nostres governants, tant dels qui cometen actes impurs com dels qui els permeten. Doncs d’això res. La pornografia autèntica, la que acabo d’explicar, no hi haurà manera de desconèixer-la, el que ens pretenen coartar amb el carnet, fins i tot als adults que ja pentinem pèls blancs i no només al cap, és l’accés al sexe visionat, l’únic sexe al qual molts aspiren ja. Falta saber si, com per a treure’s el permís de conduir, caldrà fer pràctiques amb un instructor al costat, instructora qui ho prefereixi, que ens orienti i fins i tot ajudi durant les primeres hores de circulació pornogràfica.

- Així no, més a poc a poc, intenti-ho ara amb una mà perquè l’altra li quedi lliure, tingui a mà un paquet de kleenex, etc.

Superat l’examen, un ja podrà accedir sol a porno on line, duent visible a l’esquena una P, a saber si de pràctiques o de palles.

O això, o caldrà anar a Perpinyà, com en temps del franquisme, cada vegada més semblants als actuals, fins les feministes semblen avui senyores de la Secció Femenina, això no es diu, això no es fa, així no es vesteix una, compte amb els homes. Ara el viatge serà per a connectar-se en un cibercafè de la vila francesa, en lloc d’anar al cinema a veure L’últim tango i intentar vanament, a la tornada, convèncer la senyora que la mantega es pot col·locar en altres llocs a més de a l’entrepà.

Les pel·lícules porno són una il·lusió, l’únic que mostra el lampista quan ve a casa és la «guardiola», quan s’ajup a reparar la canonada. Ja ni tan sols passa el butaner, dient-li a la mestressa allò de «senyora: vol que li fiqui a dins?». Si ens acoten el porno perquè hi ha qui creu que així és la realitat, hauran de restringir-nos també les pel·lícules de superherois, no sigui que algú salti per la finestra creient-se Superman. I les de polítics que procuren pel bé general, no sigui que algun il·lús cregui que existeixen i se li acudeixi d’anar a votar. Jo em vaig adonar de la diferència entre porno i realitat quan, ingressat a l’hospital, van entrar dues infermeres a rentar-me, ja que no podia incorporar-me. Ni duien minifaldilla ni lluïen un escot dels que amenacen d’explotar, com havia vist en les pel·lícules. Es van limitar a treure una esponja i una palangana amb aigua i sabó, em van despullar i van començar a fregar-me amb una professionalitat, per a desil·lusió meva, gens pornogràfica. «Ja arribaran allà, ja» pensava jo mentre rentaven pit i abdomen.

- A baix es rentarà vostè mateix?- em va deixar anar la que semblava ser la cap.

A baix? Deu referir-se als peus, vaig pensar en un darrer bri d’esperança, voldrà comprovar si, malgrat l’operació, m’hi arribo.

Va resultar que no. Que amb «a baix» es referia a les meves parts pudendes, les mateixes que des de feia minuts estaven esperant ser refregades delicadament per les mans, no d’una, sinó de dues infermeres.

- Sí, no es preocupin- No els podia respondre la veritat, que les volia veure a totes dues masegant-me ous i nap fins a dir prou, com en les pel·lícules. Em vaig rentar els ous jo mateix. No era la primera vegada a la vida, però si la primera davant la mirada de dues senyoretes, per més que fossin infermeres.

Al ministre Escrivá i a Pedro Sánchez els devia passar el mateix, però a ells els costà més discernir realitat de ficció. En tessitura similar a la meva, van insistir que volien ser grapejats per les professionals: vostè no sap qui soc jo i a més pago els meus impostos perquè em toquin els ous quan calgui, literalment i prou, això sí, que metafòricament no ho suporto i això sóc jo qui ho fa.

Subscriu-te per seguir llegint