Un trencadís difícil de compondre

Tenim el Parlament fragmentat, dividit i sense majories clares que projectaven els sondejos. És veritat que els resultats deparen algunes sorpreses, com ara la sonora patacada d’ERC, però, en general, confirmen el que es preveia que passaria quan el president Pere Aragonès va decidir avançar les eleccions: que el PSC milloraria els resultats anteriors i que obtindria una victòria clara i que l’independentisme probablement no mantindria la majoria que les eleccions de 2021 li van concedir, com així ha estat.

Naturalment, hi havia qui pensava que l’electorat independentista es mobilitzaria i que mantindria viu l’esperit de l’1-O. Fins i tot n’hi havia que confiaven que l’efecte Puigdemont arrossegaria als més decebuts a les urnes. Però no ha estat així, tot i que Carles Puigdemont ha permès a Junts convertir-se en la segona força al Parlament.

Els partits independentistes no han pogut engrescar a tots als que en altres temps els havien fet confiança. L’explicació de per què ha passat això cal buscar-la en el malbaratament de la majoria que van obtenir a les eleccions anteriors. ERC, Junts i la CUP tenien diputats suficients per pactar, però les discrepàncies, les discussions i, fins i tot, els enfrontaments van fer impossible que mantinguessin durant tot el mandat uns acords mínims per gestionar el govern de la Generalitat. I davant de tanta divisió ha passat el que era previsible.

També, com era de preveure, la conformació d’una majoria suficient per triar govern no serà fàcil perquè si l’independentisme sembla un trencadís difícil de compondre, el Parlament té el mateix aspecte. El PSC haurà de fer quadrar el cercle, perquè la reedició d’un tripartit d’esquerres a l’estil dels de Maragall i Montilla, que tindria majoria absoluta, sembla inviable degut a la situació en què ha quedat ERC i al rebuig que aquesta opció podria generar entre una part important dels seus electors. D’altra banda, el pacte entre el PSC i Junts, la Sociovergència, tampoc sembla tenir possibilitats per la incompatibilitat actual dels dos partits.

Per tant, ara mateix el fantasma d’una repetició electoral sobrevola la política catalana, malgrat que cap de les forces polítiques hi sembli interessada. És més per la incapacitat de cedir que no pas perquè cap partit pensi que li convingui una nova convocatòria.

En un moment com l’actual sembla més necessària que mai la política en majúscules. Al país no li convé tenir un govern interí fins la tardor amb l’expectativa que unes noves eleccions tornin a donar un resultat semblant. La Realpolitik s’hauria d’imposar i també a Catalunya s’hauria de fer de la necessitat virtut, de manera que, com ha passat en altres institucions, hi poguessin haver acords per posar en marxa el Parlament i el Govern, que són les dues institucions més importants. Insistir en les diferències i en les disputes entre uns i altres no millorarà la situació, sinó que l’empitjorarà.

Salvador Illa és qui té més possibilitats de presidir el proper govern, però això no vol dir que Carles Puigdemont no en tingui cap, de possibilitat. O és que al Congrés de Diputats es pot aconseguir que el que queda segon sigui investit president, com és el cas de Pedro Sánchez, i a Catalunya seria trair el desig dels electors? O això que va valer pels ajuntaments de Girona i Barcelona, seria una deslleialtat si passés al Parlament?

En política veiem tota mena de malabarismes i és probable que en tornem a veure en la gestió que es farà dels resultats de les eleccions del 12-M, però potser estaria bé que uns i altres fossin capaços de buscar solucions deixant de banda els prejudicis i pensant que el país no es mereix continuar amb governs dèbils que no suscitin consensos per avançar i que continuï sent l’ase dels cops de la política espanyola. n

Subscriu-te per seguir llegint