Foc amic sota una falsa bandera

Quan el diari Ara va publicar dilluns que els cartells sobre l’Alzheimer i els germans Maragall, en plena campanya de les municipals, havien estat obra d’un militant d’ERC, més d’un es va haver de fregar els ulls perquè no s’ho podia creure. Com podia ser que una cosa tan abominable hagués sorgit del mateix partit d’Ernest Maragall? Què pretenien; ensorrar o potenciar la candidatura d’ERC a l’ajuntament de Barcelona?

Pel que sembla, l’estratègia consistia a presentar els cartells com una maniobra malèvola feta per algú sense escrúpols que volia ensorrar el candidat Maragall per aconseguir l’efecte contrari. És a dir, remoure la consciència dels electors que, segons els sondejos del moment, no estaven gaire motivats per votar-lo. D’això se’n diu falsa bandera; dissenyar una acció fent veure que ha estat realitzada per un grup aliè. És el que va passar el 1939 quan l’Alemanya nazi va simular un atac polonès contra una estació de ràdio alemanya per justificar la seva agressió militar. Res de nou.

En el cas d’ERC, els autors van ser tan matussers que ni tan sols es van parar a pensar en l’efecte que una campanya d’aquesta mena podria tenir per al propi Maragall, que viu el drama de l’Alzheimer a la seva família i veu com el seu germà, el president Maragall, n’és una víctima més des de fa anys i que és una ombra del que havia estat.

Aquest fet em va fer recordar els anys en què corria la brama que Pasqual Maragall bevia. Això era abans que fos president de la Generalitat. La seva veu ronca o les maragallades eren les crosses que utilitzaven per propagar una campanya que, imagino, no era de falsa bandera. I em va venir a la memòria que un dia vam publicar una foto de Maragall fent un brindis en una inauguració i que un dels seus assessors més propers em va fer l’observació que la foto no li havia fet cap favor. Em va explicar que Pasqual Maragall coneixia l’existència de la campanya i que, malgrat la falsedat, no volia denunciar-ho perquè havia viscut de prop el cas d’una persona amb addiccions i entenia que era una patologia que necessitava tractament i no l’estigmatització a la plaça pública per la batalla política. Finalment, el fals rumor va desaparèixer.

En el cas d’ara, ERC té una posició extremadament difícil. Si els òrgans de la direcció van ser informats en el seu moment de la campanya i no la van aturar, no tenen cap justificació. Si ho van saber quan ja tot estava fet i ho van resoldre internament extingint la relació laboral que tenien amb el militant de l’Anoia que va perpetrar la malifeta i ho van tapar com van poder per no perjudicar la imatge d’ERC, tampoc és que quedin gaire bé.

Oriol Junqueras afirma que no en sabia res, però des del sector de Marta Rovira recorden que va ser president d’ERC fins al 10 de juny. Pere Aragonès també diu que no en sabia res i que està molt dolgut, però sembla que Sergi Sabrià, que era el director de l’oficina del president i que posteriorment va ser ascendit a viceconseller, n’estava al corrent, si més no després de produir-se l’episodi que hauria estat propiciat per una estructura paral·lela al partit i que denominaven la «B», tot i que tant ell com Marc Colomer, que era secretari de comunicació, i Tolo Moya, director de comunicació, ho neguen.

Ernest Maragall pot ben dir que va ser víctima de foc amic emparat per una falsa bandera. Segurament devia pensar que, després de tants anys en política, ja ho havia vist tot i que res no el sorprendria. Cal recordar que el 2019 va ser el guanyador de les eleccions municipals, però que un estrany pacte entre els comuns, el PSC i Barcelona pel Canvi-Cs, la candidatura liderada per l’exprimer ministre francès Manuel Valls, va fer alcaldessa Ada Colau. Allà la política va jugar una mala passada a Ernest Maragall i segurament pensava que estava curat d’espants, però si hagués recordat la frase de Giulio Andreotti que deia que a la vida hi ha «amics, enemics i companys de partit», hauria pogut sospitar que encara podia patir una deslleialtat més gran.

Subscriu-te per seguir llegint