Catalunya, una qüestió de diners

Jordi Pujol explica que durant la transició va mantenir una reunió al Congrés dels Diputats amb Adolfo Suárez, que presidia el govern de la UCD, i els ministres Joaquín Garrigues Walker i el general Gutiérrez Mellado per comentar aspectes del nou estatut que tindria Catalunya. En aquella reunió, segons Pujol, li van dir que el finançament de Catalunya no es podria regir pel concert econòmic, perquè el pes de l’economia catalana era massa important per al conjunt de l’Estat i, si ho feien, es desequilibraria tot. En canvi, sí que ho veien possible per a l’Estatut basc, pel pes econòmic d’Euskadi i per la tradició que tenien els drets forals i fiscals dels territoris bascos. I, efectivament, així es va fer. Catalunya, com li van dir a Pujol, va passar a formar part del sistema de finançament comú. El 1980 es va aprovar la Llei Orgànica de Finançament de les Comunitats Autònomes (LOFCA) que estableix els mecanismes per a la distribució dels recursos econòmics entre l’Estat i les autonomies, tret d’Euskadi i Navarra, que gestionen i recapten els seus propis impostos i aporten una quota a l’Estat.

Des de 1980, hi ha hagut set acords principals sobre el sistema de finançament autonòmic. El darrer va ser el 2009 i es va perpetuant en el temps, tot i els problemes que arrossega. Els governs que havien de reformar-lo han anat ajornant la decisió perquè els fa pànic resoldre una redistribució de recursos que és molt lesiva per als interessos d’algunes comunitats, com ara Catalunya, però molt favorable per als d’altres autonomies on governen o han governat el PSOE i el PP. El problema per a Catalunya, com va dir Salvador Illa, és que sigui la tercera comunitat en aportar recursos i la catorzena en rebre’n. Ara que s’ha d’investir un nou president de la Generalitat, s’ha tornat a posar sobre la taula el finançament de Catalunya, i tant el PSC com el PSOE semblen decidits a obrir el meló de trobar-ne un de singular. Però aquesta decisió no obeeix al convenciment dels socialistes espanyols que ara sigui el moment de resoldre el mal finançament de Catalunya, sinó a l’interès de concedir a ERC un argument de pes que justifiqui el seu vot perquè Salvador Illa pugui ser president de la Generalitat.

La prova que als socialistes no els va bé ara defensar que a Catalunya li convé un finançament singular són les declaracions de Felipe González, que diu que primer caldria reformar la LOFCA i la Constitució, un plantejament que ell sap, més que ningú, que amb l’actual composició parlamentària a Espanya és inviable. O les del president de Castella-la Manxa, Emiliano García-Page, que considera que la «singularitat» és un eufemisme de «privilegi». Això per no parlar de les crítiques que surten del PP. Alberto Núñez Feijóo assegura que un finançament singular per a Catalunya està «fora de l’ordenament jurídic» i dels «principis bàsics» pactats durant més de quaranta anys a l’Estat espanyol. El president de la Generalitat Valenciana, Carlos Mazón, també del PP, va dir que l’acord singular seria un privilegi per als catalans. En altres circumstàncies, el PP havia defensat un finançament just per a Catalunya. Concretament, a les eleccions de 2012, Alícia Sánchez Camacho va dir que des del PP català treballarien per millorar el finançament singular per a Catalunya. El mateix Feijóo el 2016, quan era president de la Xunta de Galícia, va manifestar al Cercle d’Economia el següent: «No dic jo que el concert català no tingui raó pel que fa a la demanda, perquè és cert que el tenen Euskadi i Navarra».

A finals dels anys 70 estàvem en plena transició democràtica. Pujol era diputat a Madrid i Suárez governava a Espanya, i des d’aleshores fins ara les coses han canviat molt, però Catalunya continua essent una qüestió de diners per a un Estat que distribueix els recursos amb criteris polítics, emparant-se en la solidaritat territorial que beneficia determinades autonomies, però que en perjudica d’altres, especialment la catalana. n

Subscriu-te per seguir llegint