Junqueras a Vila-roja, o això em van dir

Diu en Junqueras que se’n va, però només per a agafar impuls, o sigui que millor que s’apartin els que encara quedin a ERC, que si els cau al damunt tindrem una massacre. Fa unes setmanes, el dirigent o exdirigent o futur dirigent republicà, jo què sé, va estar a Vila-roja, que està ple de banderes espanyoles i fins i tot té un carrer batejat com a «Avinguda del 155». M’ho han dit els qui el van veure, i dubto que es confonguessin, perquè no hi ha a Catalunya ningú semblant a Junqueras. Era el dia de l’enterrament d’un destacat membre d’ERC, així que la cosa quadra, perquè a Girona, els funerals se celebren a Vila-roja, ja siguin els de persones físiques -hi ha el tanatori-, ja siguin els de les urnes de l’1-O que van morir en el fons d’un barranc.

L’Isidro, el parroquià del bar Cuéllar de la cama ortopèdica, el va reconèixer des d’un balcó i el va saludar amablement.

- Què, Junqueras? Com va tot?- va cridar.

- Depèn de què- va respondre l’altre, com si fos gallec.

Així va quedar la conversa, amb l’Isidro la mar de preocupat, a veure si el pobre Junqueras està greument malalt i ha vingut a donar un cop d’ull al tanatori i, de passada, preguntar si fabriquen taüts a mida. O potser la visió de tanta rojigualda i el record del 155 li ha provocat un garbuix intestinal, com quan va anar a buscar-lo la Guàrdia Civil. Res d’això, vaig tranquil·litzar l’Isidro. En realitat, en Junqueras es veia venir la patacada que es fotria ERC en les eleccions, d’aquí la seva resposta.

- Com va tot?

- Doncs depèn de què. Si em pregunta per la salut, l’amor i els diners, tot bé, gràcies a Déu. Si em pregunta pel futur polític del meu partit i del meu propi, fatal, com hi ha món.

Així havia d’haver anat la conversa, però clar, no estava per donar-li tantes explicacions a un paio que el saluda des d’un balcó i que, per postres, regula els moviments de la cama amb una aplicació al mòbil. Només hi ha algú pitjor que aquell a qui li preguntes com li va la vida, i t’ho explica. És el que et respon «depèn», perquè també t’ho explicarà, però al detall.

Aprofitant el buit de poder -immens- que deixarà Junqueras, em podria postular per a president d’ERC. M’hi vaig afiliar fa més de 40 anys per a folgar amb la secretària, el sexe és l’única raó noble per la qual un pot entrar en política. No va haver-hi sexe i em vaig desentendre del partit, ni tan sols vaig pagar cap quota. Trenta anys després, un líder republicà em va xiuxiuejar un «ja sabem que ets dels nostres» que em va arribar a l’ànima: no em van donar mai de baixa. Dec ser el militant d’ERC més antic de Catalunya, així que el lloc de president em pertany per dret propi. A veure com s’ho pren en Junqueras.

Segons ha comentat, la seva intenció és consultar a les bases com ha estat el seu treball a ERC, però de tu a tu, sense càrrec que el protegeixi, per això dimiteix una miqueta. Aconsello als militants que queden -jo mateix m’ho aplicaré- que no obrin la porta a ningú, especialment si el timbre sona a l’hora de menjar, que és quan Junqueras fa visites.

- Bona tarda. Vinc perquè em diguin què els ha semblat la meva tasca al capdavant d’ERC i... Un moment! Aquesta olor que m’arriba és escudella i carn d’olla? Anem a taula!

No l’obrin, igualment tornarà a la política. Encara no ha acabat del tot amb el que va ser ERC ni ha liquidat íntegrament el procés, i aquest home no és dels que se’n van sense acabar la feina. n

Subscriu-te per seguir llegint