Quim Vallmajó, ben viu 30 anys després de la seva mort

Ruanda és un país petit de l’Àfrica central que té una població que amb prou feines supera els 14 milions d’habitants. Fa 30 anys es va fer tristament famós perquè s’hi va perpetrar un genocidi espantós que es va consumar amb el vistiplau de les dues grans potències colonials França i Bèlgica.

A grans trets, direm que l’administració colonial belga va estructurar als hutus, que representen el 85% de la població total, com a una casta subordinada i va encomanar als tutsis (aproximadament un 15%) la missió de dirigir el país.

L’any 1994 va haver-hi un intent d’extermini de la població tutsi per part dels hutus, que van prendre el poder. En només 3 mesos, els hutus van exterminar gairebé al 70% de la població tutsi (al voltant d’1 milió de persones) i van violar a unes 250.000 dones.

Aquest genocidi brutal no va generar grans titulars i va passar desapercebut en general per la premsa occidental que el va despatxar amb uns simples breus.

L’any 2023, ja n’informàrem als nostres lectors, els amics de l’agenda Llatinoamericana Mundial homenatjaren a Salvador Allende, Víctor Jara i Joan Alsina pel seu testimoni de vida, en commemorar-se el 50è aniversari de la seva mort (van ser víctimes del cop d’estat de Pinochet a Xile). Amb aquest motiu, vàrem elaborar un mural en el qual hi havia les efígies d’aquests màrtirs de la llibertat.

Enguany, sota la direcció del mestre Llorenç Carreres, hem pintat una altra pancarta recordant la figura del missioner de Navata Joaquim Vallmajó, que va ser assassinat ara fa 30 anys. Vallmajó va ser un defensor dels drets humans en circumstàncies molt difícils, una gosadia que va pagar amb la seva vida pocs dies després de Setmana Santa, el 21 d’abril de 1994, a Ruanda.

Per tal de retre homenatge a en Quim Vallmajó, s’ha editat un llibret que explica la seva vida i obra, fou un referent sòlid i durador, un al·licient per al pensament crític i l’acció compromesa, diuen els autors a la cloenda. El text està basat en el llibre Àfrica al cor (Joaquim Vallmajó: casat amb un poble de pobres), escrit per Josep Valls i publicat a Figueres per Brau edicions l’any 2012.

Aquest opuscle va ser presentat a la Casa de Cultura de Girona, en una sessió que va comptar amb la presència de Josep Frigola, missioner pare blanc com Vallmajó, autor del pròleg del llibre de Josep Valls. Frigola que va ser company del missioner de Navata, compartia també una gran amistat i també un compromís social i cristià amb els pares de la terra. El fet que hi hagués una gran coneixença, va fer que la presentació fos també molt emotiva.

Va ser molt interessant la intervenció que va fer a l’acte l’advocat barceloní Jordi Palou, especialista en mediacions internacionals. Palou feu un relat molt crític, destacant els interessos econòmics neocolonials de grans multinacionals europees, que varen delegar la feina bruta en militars corruptes locals. Moltes d’aquestes empreses que es dediquen a extreure matèries primeres del subsol ruandès, són representades internacionalment per un equip d’advocats liderats per Cherie Booth, esposa (catòlica) de l’ex primer ministre laborista britànic Tony Blair, un home molt contradictori que, d’una banda, va aconseguir acabar amb el conflicte armat d’Irlanda i que d’una altra va participar en la famosa trobada de les Açores. En aquella reunió prèvia a la invasió de l’Iraq a la recerca d’armes de destrucció massiva, va compartir protagonisme amb alguns líders mundials, com ara el president nord-americà George Bush, el primer ministre portuguès Durão Barroso o el president espanyol J.M. Aznar.

Sobre el genocidi de Ruanda, hi ha algunes grans pel·lícules com ara Hotel Ruanda (1994), Disparando a perros (2001) i Siempre en abril (2005). Roman Polanski també ha tractat la massacre. Aquest mateix any, una pel·lícula espanyola (Hate Songs) protagonitzada per l’actor català Àlex Brendemühl, ha tornat a parlar del tema. Ambientat a Kigali, el film ha estat concebut com una meditació sobre les tensions socials que acompanyen els processos de memòria històrica.

Referent també a Ruanda, recentment també ha estat notícia per l’acord que el seu govern arribà amb el 10 de Downing Street, per tal que el petit país centreafricà aculli immigrants africans expulsats del Regne Unit.

Vallmajó enviava sovint cartes circulars a familiars i amics en les que demanava que divulguessin la situació terrible que s’estava vivint a Ruanda. En els darrers temps intensificà la denúncia del que passava al país i el silenci que envoltava la situació, tant en l’àmbit nacional ruandès (entrevistes amb ministres i líders com ara l’actual president Paul Kagame a qui coneixia pel fet que havia estat seminarista), com internacionals.

Les coses anaven mal dades i el seu entorn més proper, fins i tot el bisbe Camprodon, el va alertar que la seva vida perillava, aleshores ja havien estat assassinats diversos religiosos, però ell no va voler abandonar ans al contrari, va voler estar amb els seus fins al final, va ser una passió i mort anunciada. El seu testimoni era massa punyent, en Quim Vallmajó incomodava a tothom, atès que denunciava tant les lluites tribals, com la corrupció, no només entre polítics i militars sinó també entre membres d’organitzacions humanitàries com ara la Creu Roja quan va veure que alguns dels seus dirigents robaven i es venien allò que havien de distribuir.

En un dels seus darrers escrits, Vallmajó deia que els refugiats són uns desarrelats sense present ni futur i amb un passat espantós... una gent que fuig cap enlloc i afegia: Un cop més hem viscut l’opressió del pobre, la llunyania de l’església, la incapacitat i la indiferència de molts dels que venen a ajudar.

Vallmajó va fer una opció radical pels pobres i això va fer que es quedés amb els seus a Ruanda per sempre, fins i tot no tindrà mai una tomba per ell sol atès que va ser enterrat en una fossa comuna. Jau barrejat, per sempre més, amb tots aquells pels quals va deixar la seva terra i als quals va dedicar la seva fecunda vida fins al darrer moment. n

Subscriu-te per seguir llegint