Pere Solà en la pell de Ferrer i Guàrdia

Dins la gran constel·lació d’amics amb els quals al llarg dels anys he compartit idees, lluites i col·laboracions de tota mena, hi ha en Pere Solà i Gussinyer, un gironí que fa molts anys està expatriat a la Sagrera, encara que tot sovint es deixa veure per Navata, on té l’origen la seva nissaga familiar, coneguda des de fa molts anys (1882) a Girona, des que Francesc d’Assís Solà i Dolors Baborés varen fundar la mítica Òptica Solà.

En Pere té un extens currículum, ha estat catedràtic de l’Autònoma, candidat a rector l’any 2012... i un gran investigador. S’ha especialitzat en l’educació obrera, l’ensenyament laic i racionalista, els ateneus llibertaris i populars … I és un dels més grans coneixedors de la vida i obra del creador de l’escola moderna, l’anarquista i lliurepensador d’Alella Francesc Ferrer i Guàrdia. És autor d’almenys 14 llibres dels quals em vanto d’haver-los llegit tots i de tenir-los a la meva biblioteca.

De tant en tant, quan l’amic Solà es deixa caure per Girona, em ve a veure al meu estudi, compartim tertúlia i ens posem al dia de les darreres lectures i del que es cou a la ciutat, atès que en Pere, malgrat que la vida l’ha dut a viure a Barcelona, és un gironí i gironista de soca-rel.

Quan ens trobem, invariablement, en un moment o altre de la conversa, acabem parlant del seu pare Francesc Solà i Camps, un home llegendari, conegut a la ciutat pel seu caràcter emprenedor i per haver estat, a banda de l’òptic de referència durant molts anys, també per haver estat músic Manaia (tocava el pifre), regidor, fotògraf i cineasta afeccionat (destacat membre de l’AFYC) i director de la celebrada pel·lícula Cercant la fresca amb la qual l’any 1950 va obtenir la medalla de plata en el concurs nacional de cinema amateur. Tot això per no parlar d’ell com a gran amant de l’art, de les activitats com a mecenes cultural o de la seva tasca incansable en el GEiEG. Quan va morir l’any 2002, era el soci número 2 de l’entitat.

Aprofitant que l’Onyar passa per Girona, em permeto suggerir al batlle Salellas, ara que s’ha llençat a la inauguració desenfrenada de places i carrers, que comenci a pensar a dedicar-li un espai destacat de la via pública.

El senyor Solà, com molta gent el coneixia, tenia una bona col·lecció de pintures d’artistes gironins. Sovint quan sortia de la botiga, abans d’anar cap a casa passava per la galeria Sant Jordi dels Colomer i es posava a xerrar amb els artistes que hi exposaven.

Tornant a l’amic Pere Solà, diré que ens vam conèixer quan encara estudiava a l’institut del carrer de la Força, llavors ja tenia unes grans inquietuds intel·lectuals, socials i polítiques. Gran lector i viatger, després de participar en la Caputxinada (1966) anà a París a estudiar a la Sorbona, allà visqué el Maig del 68 i es trobà amb l’Enric Marquès que l’introduí en els cercles progressistes de la ciutat de la llum.

La primera col·laboració amb en Pere es va produir aprofitant la cobertura que ens donava el cineclub. Aquells anys des del local de l’AFYC, un grup d’insurgents vam impulsar una enquesta sobre els hàbits de la joventut gironina. Algú va denunciar aquesta gosadia al govern civil que va cridar en Pere a declarar a les seves dependències. El franquisme volia saber si al darrere de tot no s’hi amagava pas una temible cèl·lula comunista. Més endavant, animats per l’Enric Marquès i en NJ Aragó vàrem promoure uns debats entre artistes i intel·lectuals gironins.

Ja vivint a Barcelona, va seguir de prop les activitats de l’Assemblea Democràtica d’Artistes. Sempre que li vam demanar ens va fer escrits per exposicions o lluites diverses.

Després de la pandèmia, Pere Solà va publicar la que de moment és la seva darrera obra. Es tracta d’una novel·la històrica (Francesc Ferrer i Guàrdia: Quadern de cel·la, apunts de darrera hora). Un text de 354 pàgines denses que són una mena de soliloqui del pedagog d’Alella. El llibre abasta reflexions de Ferrer i Guàrdia les seves darreres setmanes de vida, quan el creador de l’Escola Moderna esperava a la presó de Montjuïc un indult que no va arribar mai.

Ja en el pròleg, Solà parla de Ferrer com una persona contradictòria, un personatge que no és cap intel·lectual ni pensador reflexiu, sinó més aviat un home d’acció i decisió, un tipus vital, de vegades polièdric polític, altres negociant… Un llibertí altruista que evolucionà del republicanisme a l’anarquisme, però sempre amb una gran dèria, l’educació.

En una entrevista, Pere Solà deia: M’he posat en la pell d’un protagonista de la història social contemporània, de dimensió nacional, però també internacional, cercant de posar en relleu els seus plantejaments ideològics i polítics i, també mirant d’entendre millor la seva actuació personal, familiar, relacions humanes i el seu cercle d’amics i col·laboradors.

Fou amic de Lerroux, Ruiz Zorrilla, Anselmo Lorenzo, Eliseu Reclus, Jean Jaurès, Joan Montseny (àlies Federico Urales) i del gironí Artur Vinardell i Roig, amb qui va acabar malament. Era maçó i anticlerical convençut. La premsa conservadora, que el va culpar de ser un dels instigadors de la Setmana Tràgica, el va acusar d’haver tingut diferents afers amorosos i d’haver abandonat a la seva dona, creant-li la imatge d’una mena de llibertí-casanova. Finalment, malgrat la gran campanya internacional que hi va haver fou afusellat. Les seves darreres paraules foren: Soc innocent, Visca l’Escola Moderna!

Tota aquesta història és deconstruïda per l’autor en 350 petits capítols escrits en un estil poètic subjectiu narrats en un to planer, sense cites històrico-erudites. El llibre reflecteix els ideals de Ferrer, que més enllà del seu jo aspirava a ajudar a construir una societat col·lectiva més lliure i justa, per a tota la humanitat. A la mort de Ferrer i Guàrdia seguiren els assassinats de Layret, Salvador Seguí, Durruti, Andreu Nin... una barbàrie que desembocà en la guerra civil i en un altre afusellament ignominiós, perpetrat també en el castell de Montjuïc, el del president Lluís Companys.

Subscriu-te per seguir llegint