Els artistes ho tenim pelut

El món artístic gironí s’està revolucionant gràcies a l’impuls de la Fundació Valvi que acaba de publicar un llibre en què mostra el seu fons d’art i obra dels 100 artistes que, al llarg de dues dècades han exposat a la seva seu.

Aquest catàleg que ha anat precedit d’una gran exposició que va tenir lloc a la Casa de Cultura, ha estat coordinat per la directora de la Fundació Maguí Noguer, que ha comptat amb l’ajuda de la historiadora de l’art Germina Bastardas i la col·laboració de l’eminent escoliasta Jaumó Fàbrega.

El mestratge d’en Jaumó, un dels crítics d’art catalans més innovadors i clarividents del segle XX, va tenir precedents a Girona amb icones com ara el pintor i publicista Enric Marquès i ha tingut continuïtat amb altres exegetes com ara en Narcís Selles o l’Eudald Camps que intenta navegar críticament valorant totes les tendències.

Altres actors que han destacat els últims anys en el món de les exposicions han estat, darrerament Raimonda Coll i els amics del Md’A i abans Salvador Sunyer (jr.) i JM Claveguera en la seva etapa de la Mercè, sense oblidar-nos del tàndem Ansesa-Faixò que tan bona feina varen fer a la Fontana. En aquest període van estar assessorats pel tarragoní Francesc Miralles, un historiador de l’art que és l’autor del memorable llibre 75 anys d’art a Girona editat pel Grup.

A l’altra banda de la balança hi tenim a la Glòria Bosch que quan va deixar la direcció del Md’A i va passar a Espais, es va dedicar a promocionar als postmoderns a través de la revista Papers d’Art. En aquesta tasca, va comptar amb la inestimable col·laboració de C. Sais i A. Capella. Aquestes dues gestores culturals així com la M. Lluïsa Faixedas, Eva Vázquez, C. Ortíz, E. Prieto, M. Pol, M. Perpinyà, P. Parcerisses... continuen el mestratge de la professora MJ Balsach, una ferma defensora de l’espiritual en l’art i de les deconstruccions místico-estètiques irracionalistes.

Amb tota aquesta patuleia postmoderna, últimament hi hem vist també remenar la cua a l’arribista Pere Parramon, un doctor en història de l’art i màster en comunicació i crítica d’art per l’UDG, que fa poc ha provat fortuna, iniciant carrera política a les files del PSC.

En aquesta selva en la qual s’ha anat convertint el món de l’art, va resistint la revista Bon Art dirigida per Ricard Planas. Les difícils circumstàncies econòmiques per les quals travessem, han fet que se n’hagi hagut de reduir la periodicitat i que elements crítics, com jo mateix, que hi havíem col·laborat, hàgim deixat de fer-ho atès que darrerament els editors s’han hagut de rendir a l’eclecticisme més mercantilista.

Una menció a part, mereix la Revista de Girona que, sobretot en l’època en què Carles Sapena exercia de cap de publicacions de la Diputació i l’Enric Marquès compaginava els textos, s’hi varen publicar els millors treballs sobre artistes gironins. Els excel·lents articles que es van fer sobre l’ADAG o Fidel Aguilar en són un bon exemple.

Arran de la polseguera aixecada per les exposicions/publicacions promogudes per la Fundació Valvi, s’ha tornat a parlar d’una vella idea formulada pel pintor Ansesa Gironella a qui jo mateix i nombrosos artistes i crítics gironins donem suport. Estic parlant de la necessitat que la ciutat compti amb un museu d’art contemporani. El principal representant de l’anomenada generació oculta, propugna que aquest nou equipament cultural de la ciutat, s’hauria d’emplaçar en el carrer Barcelona on ara hi ha en el garatge Forné, històrica seu de la SEAT a Girona.

Aquesta proposta artística que a la ciutat té tant consens del sector, acaba de ser contestada per la nadalista Carme Sais lideresa dels postmodernistes, que ha organitzat una exposició en el Museu d’Història (des del 12/05 fins al 22/09) que porta un títol ben aclaridor (Espais, un fenomen artístic).

Aquesta és la proposta de l’ajuntament, i de la majoria de la classe política que és partidària de situar el nou museu a la casa Pastors. Això demostra que l’actual consistori no sap on navega i que fa un seguidisme a ulls clucs de les línies mestres que ja fa molts anys va marcar l’omnipresent megalòman Quim Nadal, que cada dia continua demostrant que ho va deixar tot lligat i ben lligat.

És curiós que els dos principals patrocinadors privats de l’art a Girona es diguin Vidal: Jordi i Joaquim. Els hereus d’Espais, ja fa anys que varen cedir el seu fons a l’ajuntament. El consistori també fa temps que es va fer amb el llegat artístic dels Santos Torroella i els professionals del ram també estem esperant que es concreti alguna cosa per cedir obra selecta a la ciutat. No és un problema de matèria primera doncs.

El debat està plantejat i estaria bé que es comencés a fer. El museu ha de ser un badiu on es pugui veure l’obra. Hi ha qui apunta que cal construir un espai nou, ampli, lluminós i funcional. Les administracions diuen que no hi ha calés i pensar a Girona en un finançament privat és una utopia, atès darrere dels dos Vidal i la família Lagares, no hi ha una burgesia il·lustrada que vulgui apostar per la cultura.

D’altra banda, des de l’aparició de la fotografia fins a l’arribada dels smart phones i la IA, tothom pot ser un artista-creador. Les anomenades arts plàstiques de la primera modernitat han fet esclatar el món de l’art, tal com s’havia entès fins aleshores. Des de Duchamp, els surrealistes, dadaistes, informalistes, abstractes, conceptuals... amb les seves instal·lacions i performances, ho han engegat tot a dida. Fins i tot s’han arribat a envasar merda del mateix artista venent-ho com una genialitat.

Per a molts creadors postavanguardistes, els museus són uns cementiris anacrònics. En la darrera mort de l’art i dels artistes, són els comissaris els que tenen l’última paraula. Al final, de la complexitat d’una obra creada a consciència per un artista, només en sobreviurà un fragment triat a l’atzar per un publicitari, aquest és el cas de l’estrella mironiana de la Caixa que simplement pretén afegir un contingut emocional a una imatge corporativa. n

Subscriu-te per seguir llegint