Sou i quadres

Esquerra sap que no pot anar a unes noves eleccions i que les crisis és molt millor passar-les a l’aixopluc del Govern i de la lleialtat dels quadres assegurada pel sou oficial. El PSC és encara avui el partit més fort, més unit i més gran de Catalunya perquè sempre ha sabut conservar aquestes lleialtats i ho ha fet mirant pel caliu i benestar dels seus intel·lectuals i dels seus càrrecs orgànics. No s’ha desentès mai d’ells i és la manera que ha tingut que mai cap d’ells –o ben pocs, i de distrets– no es desentenguessin del partit.

En unes pròximes eleccions Esquerra no pot millorar el seu resultat fent-li un lleig a Salvador Illa perquè encara Puigdemont patrimonialitza el discurs i el victimisme independentistes. En unes hipotètiques següents eleccions el que podria passar als republicans és que perdessin més bous i esquelles dels que han perdut ja i haguessin de refer el seu partit des d’una intempèrie molt més fonda i incòmoda.

Jo crec que això ho entén tothom, a Esquerra. El problema no és que no ho entenguin. El problema ni tan sols és que no intueixin la solució al seu problema. El problema és que Esquerra és el partit tòxic de Catalunya i un partit en què les bases són particularment poc intel·ligents. Les bases per definició no són gaire intel·ligents en cap partit. Les bases per definició, per multitud, les formen persones de raonaments simples i reaccions estomacals, i això és transversal, potser és el que més transversal resulta de la política catalana i espanyola. Però cal dir que les bases d’Esquerra tenen una especial habilitat per triar sempre el camí més funest, el que més els perjudica, el que més els fa quedar com el partit destructiu, incapaç de mantenir durant un període llarg de temps un discurs coherent, propositiu i que aporti estabilitat i creixement a la societat catalana. Sempre que Esquerra ha pogut d’alguna manera regir els destins de Catalunya hem acabat malament o molt malament, i forma part d’aquesta permanent vocació autolesiva dels catalans que precisament ERC sigui el nostre partit més antic.

Esquerra hauria d’assumir el seu rol de tercera força i de partit frontissa i formar per tant govern amb Salvador Illa, des de dins i desacomplexadament, i organitzar el seu discurs al voltant de la seva realitat, la qual cosa seria una novetat no només entre els republicans sinó en l’independentisme en general. La realitat no és mai una mala consellera si la tens en compte. Si intentes viure’n d’esquena és la teva principal enemiga. Això també cal saber-ho.

A Esquerra li toca un moment de silenci i complicació interna no pas aliè a les dificultats, però ha d’entendre que no pot viure afegint problemes als problemes que ja té. El tripartit en l’estructura que sigui és avui la forma més probable del pròxim govern de la Generalitat, però no hem de descartar que el perfil eixelebrat i poc centrat dels republicans pugui provocar alguna sorpresa. Si aquesta sorpresa es produís, que no ho crec, però no fora prudent descartar-la, aniria en detriment dels mateixos militants i càrrecs d’Esquerra, que veurien com una vegada més llur poca intel·ligència els duu a una estrepitosa desfeta.

En condicions normals, i ja sé que és un excés parlar de normalitat quan es parla d’Esquerra, el que passarà és que tindrem un agònic camí cap a la investidura de Salvador Illa. Els republicans voldran fer-li veure la seva fragilitat i dependència i, per tant, el sotmetran a la humiliació de fer-li perdre una primera votació i de salvar pels pèls la segona. Aquesta humiliació és suportable si el premi al final és ser el president dels catalans. Però quan hi ha incertesa és perillós dependre dels raonaments d’un partit que no atén la lògica ni sap diferenciar allò ’que el beneficia d’allò que el perjudica.

Les eleccions europees del dia 9 poden donar més sorpresa del que sembla pel que fa als partits estatals. Si Feijóo no és capaç de guanyar d’una manera clara el seu lideratge es posarà en dubte perquè voldrà dir que és incapaç de trobar el to per derrotar Pedro Sánchez, fins i tot en les condicions més favorables. En aquest escenari el president tindria un renovat vigor i si els partits independentistes perdedors i en decadència li fan gaire la guitza no seria descartable la convocatòria d’unes eleccions generals a final d’any. Pedro Sánchez és especialista a administrar escenaris de la manera que més li convé, que lògicament és també la manera que més perjudica els seus adversaris. De manera que tant Puigdemont com Junqueras han de pensar no només en el poc que poden guanyar a Catalunya si fan el mec, sinó en la quantitat d’escons i oportunitats que poden perdre si Sánchez els embolica en una nova convocatòria electoral i l’aritmètica parlamentària ja no els permet dissimular la seva insignificança.

Sempre que un català sentimental vol donar lliçons a Espanya torna amb el sarró buit i amb unes quantes factures pendents que no sap ben bé de qui són, però sí que sap que ha de pagar immediatament, no fos cas que n’hi arribessin d’altres.n

Subscriu-te per seguir llegint