Toga nostra

El president Puigdemont ha escrit a les xarxes socials que el jutges del Suprem són «la banda de la toga nostra». És probable que realment ho pensi. És més que probable que Puigdemont cregui que hi ha una revolta injusta dels jutges contra ell i els seus. Carles Puigdemont no és prou intel·ligent per entendre que és un delinqüent. Aquest és el seu principal problema. Però no perquè no sigui capaç moralment d’entendre-ho si no per què no ho és políticament. El que més allunya Puigdemont de poder fer algun dia real la independència de Catalunya és que no és conscient del que és un Estat i del que significa el que ell ha fet contra un Estat. Si tu no entens el terreny de joc en què jugues és impossible que puguis canviar-lo. El fet que el fugitiu cregui que els jutges són una banda de feixistes que no tenen cap altra feina que molestar-lo és una de tantes garanties que cada dia ofereixen els independentistes per assegurar per molts anys la unitat d’Espanya.

El Tribunal Suprem no està conspirant contra la independència de Catalunya o contra la llei d’amnistia o contra el possible retorn del president Puigdemont a Espanya. El Tribunal Suprem, a través de la sala segona i del seu president Manuel Marchena està defensant de la manera més elemental i fàcil d’entendre el marc legal d’un Estat de Dret sistemàticament violentat per un president que no té cap escrúpol a l’hora d’utilitzar qualsevol recurs de l’Estat en favor dels seus interessos i sense preocupar-li gens ni mica la continuïtat institucional que protegeix qualsevol país del caos. Tot i que en la seva concepció populista i per tant totalitària de la política Puigdemont assumeixi postulats tan estúpids com que la democràcia està per damunt de la Llei o que les massives manifestacions poden avalar la legalitat d’una determinada conducta al marge de la legalitat, en les democràcies serioses la realitat és completament la contrària i persones com ell o Jordi Turull o Jordi Cuixart o qualsevol de les condemnades en el judici el procés són considerats un perill contra la democràcia i la llibertat.

El Tribunal Suprem està actuant com un poder de l’Estat, que és exactament com li correspon actuar. Convergència i Unió es va comportar durant molt temps com un partit d’Estat, com un partit que sabia on es guanyaven els partits i on es perdien. Ara Junts es dedica a fer independències de pa sucat amb oli, llastimosos jocs de paraules a les xarxes socials i fugides a l’estranger que no poden resultar més tristes i contraproduents sobretot pels qui les protagonitzen. Si Junts vol guanyar, o tornar a guanyar, el primer que ha de fer és prescindir de Carles Puigdemont i dels seus problemes personals. Tothom sap que l’expresident està més que amortitzat i que només mira per a ell segrestant tot el partit i de retruc bona part de l’independentisme per intentar inútilment salvar una situació que no té cap mena de possibilitat d’acabar en cap altra cosa que no sigui una humiliació. Si és més o menys sonada, aquesta humiliació, depèn de la rapidesa amb què el pròfug entengui que se li ha acabat el temps i que necessita pactar una retirada el menys indigna possible. No entendre això és ben bé no voler-ho entendre. I una cosa pitjor: és acceptar que Catalunya no val res ni és res més que el caprici d’algú que, sense ni tan sols entrar a jutjar els motius, simplement ha perdut el tren i ara creu que pot aturar el curs d’un país sencer per intentar salvar el seu cas concret. Si Junts vol fer creure els altres que Catalunya és una nació primer ha de creure-s’ho el propi partit i demostrar-ho amb actituds que vagin més enllà d’aquest ridícul que està fent ara

Ben igualment, Junts, per recuperar el poder que tenia Convergència i Unió, ha de fer-se càrrec del fet que si no pot pactar amb el Partit Popular, el seu pacte amb els socialistes perd molt de valor, per no dir que no en té cap. Pujol ho entengué mentre fou president: només poder arribar a acords amb els uns i amb els altres et converteix en un partit polític vàlid i no en la minyona d’un dels dos, amb més o menys contrapartides. Perquè desenganyem-nos: per molt aparatosa que resulti, la llei d’amnistia és només una contrapartida per uns serveis prestats. La política de veritat i el poder real són altres coses completament diferents. Macià Alavedra, Lluís Prenafeta Josep Sánchez Llibre o Josep Antoni Duran i Lleida, i per descomptat el president Pujol, això ho entengueren i fou així com aconseguiren crear l’època més pròspera i brillant de Catalunya des de la recuperació de la democràcia. Governants molt més obtusos com Artur Mas, Quim Torra o Carles Puigdemont, i no voldria deixar-me Pere Aragonès, no han ni tan sols somiat arribar a la qualitat política, i el desenvolupament institucional i nacional que els governs Pujol tingueren. Després vingueren els que tenien la fórmula magistral per fer la independència i han fet aquest bunyol infumable de derrota i misèria.

Els pobles i els sistemes que valen la pena aprenen de la Història per corregir i millorar. I millorar-se. Només els sistemes destruïts i criminals, el comunisme és el millor exemple, insisteixen en el vell error de sempre i quan cada tants anys col·lapsen diuen que la culpa és que no els van deixar fer-ho a la seva manera.

Subscriu-te per seguir llegint