De Montilivi a la plaça del Vi

El proppassat divendres el Girona FC va abaixar les persianes. Acabà una temporada amb una golejada històrica que, amanida amb la classificació per a la Champions i amb Dovbik com a pitxitxi, ha representat un èxit absolut que ni els socis més antics del club podien somniar. No només la ciutat, sinó totes les comarques han vibrat amb l’equip i se n’han sentit orgullosos.

Ningú no s’imaginava a l’agost, quan s’encetà el campionat, aquesta gesta. Fins i tot hi havia més d’un dubte amb el planter que havia preparat un fora de sèrie com el director esportiu, Quique Cárcel. Però les victòries s’han sumat jornada rere jornada i fins i tot les dues golejades al Barça han tingut conseqüències. Possiblement, la segona a Montilivi fou decisiva perquè Laporta cessés Xavi com a entrenador. Hi ha derrotes que a cent quilòmetres de distància no es pairan mai.

Quan arriba un balanç d’aquestes característiques cal pensar amb aquells que ho han fet possible. Tots aquells que en la festa postpartit es fotografiaren i foren representats en els parlaments de Míchel, Stuani i Portu. Només hi mancaren alguns treballadors i els membres del consell d’administració.

El Girona FC ha traslladat una gran il·lusió arreu de les nostres contrades. El futbol ha premiat un grup de professionals que s’ho mereixien i no només per la tasca al terreny de joc, sinó per la seva modèstia i esportivitat que en tot moment traslladaren als estadis de la Lliga professional. I això és d’agrair en un món tan complicat com és el del futbol d’alt nivell on les ganivetades per l’esquena són a l’ordre del dia.

I en aquest sentit cal destacar el gran líder de l’equip que no és altre que en Míchel. Un gran entrenador i millor persona, dit en poques paraules. A Girona s’ha convertit en un autèntic ídol, atès que des del primer moment s’identificà amb la llengua i els costums d’aquí, la qual cosa li costà un grapat de crítiques que en tot moment superà, sense deixar-se influir per periodistes incapaços de comprendre el fet català. A més a més, en els moments claus ha donat la cara quan s’han trobat a faltar les opinions del president o d’algun destacat directiu.

En aquest moment històric, cal que el consell d’administració i l’ajuntament donin resposta al repte que suposa la Champions. És incomprensible que aquesta gran temporada no s’hagi vist reforçada des dels despatxos. Des dels voltants de Nadal es veia que el Girona FC seria present a Europa al costat d’entitats tan importants com el Reial Madrid, el Bayern de Mínic, el PSG o el Manchester City d’en Guardiola. I ni els directius del club ni l’ajuntament han estat a l’altura de les circumstàncies.

Els primers, perquè des del primer moment no han comptat amb la massa social (d’això en podríem parlar un altre dia). Estaven decidits a jugar la Champions a Barcelona i els segons perquè són incapaços de governar una ciutat. Aquest tripartit format per la CUP, Junts i ERC amb en Lluc Salellas al capdavant ha estat incapaç de reformar l’estadi i el ridícul és monumental. Més d’un soci comenta i amb raó que «tenim un equip de Champions i un club de regional». I al costat, un ajuntament de fireta, incapaç d’afrontar un repte com aquest.

És impossible trobar un altaveu més important que la Champions. La promoció de la ciutat de Girona rebrà una injecció incalculable des d’un punt de vista publicitari i econòmic. I això des de la plaça del Vi no s’ha sabut valorar. Salellas i els seus socis de Junts i ERC han de rebre un suspens majúscul. La il·lusió de tanta gent s’ha vist estroncada en veure que no més de 6.000 aficionats podran assistir als partits. No ha existit cap mena de previsió ni reacció davant aquest futur escenari.

Tant de bo que els senyors regidors de la ciutat hi pensin, perquè quan arribin en les dates de partit quatre o cinc mil alemanys, anglesos o francesos a Girona i la gran majoria sense entrada, què es farà? Com s’hi donarà resposta? Amb aquest personal a l’ajuntament qualsevol improvisació pot portar al fracàs absolut.

Però acabem bé. Difícilment una temporada com aquesta es pugui repetir. Amb Míchel al capdavant, tot és possible. Però ell tot sol no pot fer també de president o alcalde, encara que ben segur ho faria millor que els Geli o Salellas de torn. n

Subscriu-te per seguir llegint