O Illa o eleccions

El primer ple del Parlament de Catalunya de la recent estrenada legislatura serví per a elegir el nou president de la cambra. Josep Rull serà qui ben aviat haurà de proposar el nom d’un diputat perquè intenti la investidura.

Per a molts ciutadans fou una sorpresa que una vegada més Carles Puigdemont sortís amb la seva. I això no vol dir que Rull no pugui fer bé la seva tasca. Les forces progressistes de la Cambra catalana -PSC i Comuns- oferiren la presidència a ERC però, en una decisió incomprensible per a un partit de govern, hi renuncià.

Tot fa pensar que, després del fracàs electoral i de la renúncia a l’escó de Pere Aragonès, ERC ha perdut totalment la carta de navegar i prefereixen els seus dirigents fer d’escolanets d’en Puigdemont abans que assumir responsabilitats.

Ara qui se n’ha anat per tal de tornar al novembre és Oriol Junqueras, per la qual cosa és Marta Rovira qui des de Suïssa pilota una nau a la deriva i capaç de protagonitzar qualsevol episodi incomprensible per a la gran majoria d’electors.

Davant aquesta crisi els republicans opten per l’assembleisme, una fórmula pròpia dels partits residuals. Els òrgans de la formació ja no són capaços de prendre decisions i els responsables prefereixen amagar el cap sota l’ala, sense tenir present el mal que poden fer al país. Els tremolen les cames a l’hora de prendre decisions i cada vegada més dubto que ERC torni a ser a curt termini el pal de paller de la política catalana. Tenia tots els trumfos a la mà i a poc a poc s’ha quedat en fora de joc, carregada de complexos i covardia en la presa de decisions.

I aquest desori l’ha aprofitat el líder de Junts que, després d’una nova derrota electoral, ens vol fer creure que l’independentisme s’imposà en les eleccions catalanes i que ell pot guanyar la investidura.

Ara serà bo veure com administra la situació Josep Rull davant les pressions dels seus. En uns moments claus per a la política catalana caldrà decidir qui serà l’encarregat d’intentar formar govern.

Tot llegint objectivament els resultats del proppassat 12 de maig es veu clarament que només Salvador Illa pot assolir els 68 escons necessaris, sempre que pacti amb ERC i els Comuns. També els podria aconseguir sumant les forces constitucionalistes, però això a hores d’ara sembla del tot improbable.

D’altra banda, Carles Puigdemont podria ser president si arribés a un acord amb els socialistes, la qual cosa el PSC ja ha descartat del tot. Sense aquesta possibilitat és evident que els números no surten per molt que TV3 des de fa setmanes hagi engegat una campanya en favor del noi d’Amer.

La clau de volta no hi ha dubte que és en mans d’ERC. Marta Rovira ja s’ha pronunciat en demanar un finançament singular per a Catalunya, la qual cosa és raonable i tard o d’hora caldrà discutir. El que és curiós és que digui que depèn de Madrid el seu posicionament final. És a dir, té més a veure amb Pedro Sánchez que no pas amb Salvador Illa. És sorprenent que, aquelles que només volien parlar en clau catalana i de front comuns, se’n desentenguin i diguin que el seu vot depèn d’un forà.

En definitiva, la política catalana pot viure encara escenes del tot inesperades. És campanya els partits s’omplien la boca en la defensa de Catalunya i en demostrar qui era més patriota. I ara algunes ja se n’han oblidat.

Amb aquest panorama no és descartable anar a una nova contesa electoral. És l’opció de Carles Puigdemont per tal de sobreviure en política. Els seus hooligans, amb en Batet al capdavant, obligaren que Pere Aragonès convoqués eleccions, després de menystenir-lo, abandonant el govern primer i negant-li l’aprovació dels pressupostos més tard. La resposta republicana ha estat donar-los la presidència del Parlament. Han oblidat ràpidament el memorial de greuges i en lloc de plantar cara s’han empetitit de tal manera que són irreconeixibles fins i tot pel seu propi electorat. n

Subscriu-te per seguir llegint