La banalització de la política

La gent es pren seriosament anar a votar en les eleccions? L’abstenció a Espanya en aquests últims comicis ha estat del 50,78. Cert que la interpretació més acceptada de no votar és la seguretat i confiança de la gent en el sistema, però hi ha un gruix de persones radicalment escèptiques, desconfiades, que no es fien gens ni mica de la classe política i votació rere votació no se senten temptades de dipositar la papereta a l’urna i alguns fins en fan ostentació pública com si fossin el model social a imitar.

Ens podem prendre seriosament els polítics o a alguns polítics? Molts són els que els critiquen amb aspresa i això genera un fort rebuig que es manifesta no anant a votar.

La política democràtica quan va iniciar-se a la mort del dictador Franco era digna i solemne, molt respectada per la societat, si bé alguns, especialment la gent gran de l’antic règim, es burlaven dels que s’hi dedicaven titllant-los de vividors i aprofitats, que s’hi havien posat per cobrar més diners i solucionar la seva migrada vida, la gran majoria sabíem que no era veritat, perquè molts d’ells hi eren per vocació i fer un servei al país, no vol dir que alguns no es mantinguessin fidels als seus ideals que els van portar a fer política i acabessin abismats en el barranc de la corrupció.

A la gent li agrada riure, com demostra manta vegades en Charlot, dels policies, guardes urbans i dels polítics estirats. La teoria del còmic és que ens agrada burlar-nos de l’autoritat que ens castiga, posa multes, ens organitza la vida i sempre ens mana; la gent que som nosaltres és tan desvalguda i indefensa que no té cap més arma que el riure. Un riure terapèutic, compensatori, que ens blinda en certa manera, ja que l’alternativa és l’enfrontament personal.

S’ha acabat la festa és una nova formació política amb 3 eurodiputats, que Espanya ha enviat al Parlament Europeu i que està liderada per Alvise Pérez, que va militar a UPyD i després va ser assessor de Ciutadans. El partit obtindrà un total de 93.526,22 euros, pels seus tres escons, i prop de 865.000 euros per cada vot aconseguit, i la xifra total que s’embutxacarà és quasi d’un milió d’euros.

Alvise Pérez ha obtingut aquests resultats fent una campanya desenvolupada pràcticament en exclusiva a través de les xarxes socials, especialment Instagram i Telegram, on compta amb més d’un milió de seguidors. Un influencer. Un agitador. Un demagog que ha atacat la immigració, la corrupció, els mitjans de comunicació i els partits tradicionals. Molts vots enfadats procedeixen d’exvotants e Vox, un partit massa tou, que s’ha venut al sistema, també del PP i de Ciutadans.

Per arribar al públic jove i desconnectat de la política, Alvise no ha fet mítings ni entrevistes, sinó que ha optat per les xarxes socials i ha fet «quedades», trobades reals amb els votants com les que fan els youtubers amb els seus seguidors. Ho celebrava en places i carrers on repartia paperetes, es feia selfies i arengava els possibles votants amb un megàfon.

S’ha considerat que el partit amb el nom tan seriós S’ha acabat la festa és un invent més de Pedro Sánchez per engrunar l’extrema dreta i si ell no en té ben bé l’autoria no ha fet res per condemnar-lo.

M’he allargat en l’explicació anecdòtica perquè no és només Espanya que ha retorçat la política saludable per fer-ne un sainet ridícul; altres estats han fet i fan el mateix, convertint el parlament del seu país, com el de Brussel·les, en un escenari grotesc d’antipolítica que és sempre una nova versió destralera i degradant, com l’antidogmatisme, la contracultura i l’antifilosofia no deixen de ser noves cares del saber que denuncien que pretenen desmitificar, aquests nous partits són igualment polítics disfressats de demagògia popularista.

Hi ha sèries i pel·lícules inspirades en la dinàmica del Parlament de Brussel·les i totes molt gracioses. Parlament és una d’elles; una sèrie d’èxit i ara és un bon moment per veure-la; té una semblança a l’entretinguda i corrosiva sèrie Sí, ministre (1980-1984).

Es tracta d’un conjunt de capítols de política, divertits, satírics, que fan riure per les butxaques. Molt recomanable. La sèrie narra de manera irònica els secrets de la institució europea i demostra que la concòrdia és possible, malgrat que sigui per riure’ns d’ella. Presenta els budells, la part més ventral i grotesca del parlament de Brussel·les, els joves secretaris, subsecretaris, aspirants a secretaris, contractats pels partits, entre aquest jovent hi ha algun secretari que és un gat vell. També retrata la vida amena dels eurodiputats.

Bajo control, una sèrie divertidíssima d’una activista humanitària que de sobte es converteix en ministre d’assumptes exteriors del govern francès. Aquesta pobra dona idealista quan assumeix el poder no entén res, no es pot explicar que els que manen com els que creuen siguin tan frívols, ningú es pren seriosament el seu poder.

Probablement, la gent que veu aquestes sèries hilarants no es pot prendre seriosament la política. n

Subscriu-te per seguir llegint