El tabac

El meu primer contacte, relació i fidelitat al tabac neix en la meva adolescència, igual que als altres amics de la colla, que per plaer, per aparentar ser grans amb actitud desafiadora, presumits i moderns ens vàrem enganxar al tabac fortament; no m’ha abandonat fins al mes de març de l’any passat.

Fumàvem per ser admirats per les noies, per fanfarronejar, tots, menys en Lluís. Ens agradava fatxendejar i presumíem que havíem iniciat un procés alliberador dels pares, però fumàvem d’amagat per por, al cap d’un temps ens atrevírem a encendre un cigarret al bar.

En Lluís ens deia que era dolent, un factor de risc i de morts prematures, com a fill del metge assegurava que el tabac era dolent, no obstant tenia una cosa molt bona, ser un perfecte antidepressiu. Així doncs, ens protegia una raó mèdica per fumar: no caure en la depressió; si algun vell ens escridassava, li confessàvem la veritat: «fumem per no deprimir-nos», «Alguna bufetada us clavaré per curar-vos». Titllaven en Lluís de ser una neneta. Així érem de ximples: ens declaràvem superiors per saber empassar-nos el fum del Winston.

Fa unes tres dècades que es fan campanyes institucionals contra el tabac amb il·lustracions alarmants en els paquets i han anat encarint el preu pretenent desencoratjar-ne el consum. No es malparla mai de l’alcohol que no és pas cap amic de la salut i que genera més malalties, morts, perills socials i violències a la llar que el tabac. El poder calla perquè vivim en un món d’alcohòlics i és molt poderosa la indústria dels vins i dels aiguardents.

En Franco prohibí el cultiu privat de tabac, el va nacionalitzar el 1945 amb el nom de Tabacalera S.A. però a Formentera encara hi ha algun pagès que conrea mates de tabac, amb el nom de pota. En el meu poble un camperol em va ensenyar una mata de tabac, de tana; m’explicà que abans de la guerra hi havia camps i tabacaires molt bons.

Qui més va patir durant la guerra civil la manca de tabac pels soldats, que figurava ser part de la ració o de la paga, van ser els republicans, atès que les regions que en conreaven quedaren en mans de la dreta del cop d’estat militar. El tabac era cobdiciat per la seva escassetat i perquè en èpoques d’ansietat col·lectiva es fuma més. Molts franquistes, després de la guerra, es dedicaren a l’estraperlo de tabac, alcohol i medicaments.

He fumat tota la vida; el tabaquisme és una droga recreativa, gratificant i antidepressiva, un plaer que esdevé vici; jo era un més dels 100 milions de fumadors, però molt abans que es prohibís en els llocs públics, com restaurants, demanava permís als comensals de la taula del costat si m’ho permetien, si observava alguna mala cara, anava al carrer o a la terrassa. Fumava uns dos paquets de Ducados al dia.

A l’última setmana del mes de març del 2023 em vaig empiocar per culpa d’una forta i molestosa grip, que m’enfebrà fins als 39 graus i m’ensopí tant que em passava els dies mirant pel·lícules ximples. Vaig perdre la gana. El tabac al tercer dia se’n va anar contra la meva voluntat i no vaig patir gens. Fumar és una adhesió molt profunda, que costa molt de deslligar i fer fora. Inexplicablement va fugir.

El dia 28 va ser el dia que el tabac deixà d’agradar-me i malgrat la inèrcia dels dits de posar-me un cigarret a la boca, a la segona calada l’apagava; al quart intent va quedar sentenciat, del tot caducat. Ja no em satisfeia; diria que és comparable a aquell que ha menjat picant sempre, o el bevedor de cervesa, que deixa de consumir sense saber bé la raó. Ara que ha passat un any el cos o la memòria a vegades em recorden que vaig ser fumador, però no amb força suficient per tornar-ho a provar. Ningú m’ha donat una explicació convincent de què em fos tan fàcil deixar de fumar.

El pare, quan vaig encendre el primer cigarret, tornà a explicar que va abandonar el tabac el cinc del cinc del 55. No li va ser gens fàcil. Es feia els cigarrets de Caldo de Gallina, un tabac d’Ideals, que havia de lligar amb un paper. Una vegada conduïa el cotxe amb dificultat per una carretera forestal per anar a veure uns suros a la carena, en Josep Pla, el millor prosista de la literatura catalana, al meu costat, no parava de xerrar. Vaig veure que intentava caragolar un cigarret i no se’n sortia. Vol que pari el cotxe? «No, que així no fumo».

Molts que han intentat deixar de fumar han fracassat, altres ho aconseguiren ajudats amb medicaments o anant al psicòleg. El tabaquisme va fugir de la meva vida sense que ho volgués i encara ningú ha trobat una bona explicació al fet.

A voltes el tabac vol tornar i ho noto quan em canso d’escriure o després de dinar. Josep Pla aconsellava que quan els dits fan figa i el cap s’ha enterbolit s’ha d’encendre un cigarret i anar a la caça dels millors adjectius, un cop capturats cal tornar a la feina. De moment no és prou insistent perquè piqui, però no sé què faré de mi mateix el mes que ve.

El «prohibit fumar» en els espais públics convertí els fumadors en uns inconformistes, en transgressors assetjats pel poder. Anglaterra fa anys va amenaçar als fumadors que no serien atesos en hospitals de la Seguretat Social perquè l’Estat no havia de pagar els vicis.

La prohibició de fumar en espais públics atempta contra la llibertat individual? Si un no respecta el seu propi cos, pot fer el que vulgui? «Si fa el que vol que es pagui les conseqüències de l’acció».

Molts fumadors no saben el risc que implica fumar. Un acudit basat en la ignorància és el d’un home que va comprar un paquet de tabac i llegí «el tabac crea problemes d’erecció»; entrà enfadat i li van canviar per un que sols deia «El tabac provoca càncer de pulmó»; es va sentir alleugerit.

Subscriu-te per seguir llegint