La disparitat d'orientacions sexuals

Escric amb respecte sobre la diversitat sexual, conscient que el tema és una qüestió íntima que competeix en exclusiva a l’individu. Cada persona és, se sent i es manifesta en tots els aspectes de la seva vida de forma única i irrepetible. Actualment, s’afirma que és tanta la complexitat sexual que hi ha tantes sexualitats com persones. Abans només hi havia la monògama, ara, múltiples, tantes que algunes les ignorava.

Cada un és lliure d’escollir la forma d’estimar i de relacionar-se. No soc ningú per afirmar quin gènere és el bo i quin, no, o què és raonable i admissible i què no. El gènere com sabem és una construcció social i cultural binària, masculí i femení, i aquí ens trobarem amb moltes altres orientacions sexuals que desborden aquest constructe social.

Procuro, doncs, conservar una neutralitat ètica com correspon a un professor d’Antropologia Cultural, que en les classes ha exposat els trets i les pautes de conducta familiars i sexuals, però sense valorar-les. Maig del 68: «En la sexualitat tot és acceptable, excepte la pederàstia i la bestialitat».

Es dona massa valor a la sexualitat a les escoles i no en té tant normalment per als monògams; tanmateix, molta per als que no la practiquen: els autosexuals, els antrosexuals, els androginosexuals, molt especialment, els bicuriosos o biflexibles tenen relacions sexuals diferents, s’estimen i fan l’amor com no s’ha fet habitualment.

Quan donava classes insistia que la sexualitat és determinada per la cultura, els costums i les tradicions i les parts erògenes del cos poden variar entre els pobles i el que genera plaer en uns, en altres, no.

L’erotisme és cosa de rics i el que fan els pobres és pornografia, és una frase irònica, però que significa com es valora la sexualitat. El marxisme considerava que la follia exaltada per la sexualitat i els seus problemes és pròpia dels capitalistes ociosos, que acaben en el sofà del psicoanalista i el mateix pensava l’església, mentre que els proletaris, que porten una vida més sana, no li donen tant de valor; la raó cabdal és que no tenen temps per dedicar-se als vicis.

Moltes són les persones que no entenen com s’ha multiplicat la varietat de gèneres sexuals, abans n’hi havia dos de ben definits i reconeguts, l’home i la dona, i un tercer més o menys amagat, el dels homosexuals, al cap d’algunes dècades van aparèixer com per art de màgia els bisexuals, les lesbianes.

No tinc prou espai per definir i esplaiar-me en explicacions sobre tantes noves i estranyes conductes sexuals, fins i tot una porta el nom de «rara» perquè com que és incomprensible és inefable, no obstant entre la gran varietat dos en particular em criden l’atenció. Els transgèneres (persones que no saben quin és en veritat el seu gènere perquè no se senten com a homes, ni dones) i els intersexuals (un conjunt de variacions sexuals que no encaixen del tot bé en la noció estàndard d’home i dona).

El terme LGTBIQ va emergir en la dècada del 1990 i es va popularitzar abraçant els gais i les lesbianes, ara com que s’han manifestat altres formes d’atracció sexual i afectiva inclou els transgèneres, els bisexuals, els «queer» o gènere fluid perquè no els correspon cap etiqueta i volen viure la sexualitat de forma lliure i rara.

Els gais eren tan mal vistos que rebien noms malsonants: els de l’altra acera, sodomites, desviats, efeminats, etc. El lesbianisme existia ocult en els pobles i amb certa comprensió social, si no ho feien públic, de forma més oberta en les ciutats.

A les escoles, a parer meu, se’n parla massa de la sexualitat com si fos molt transcendental. Presenten per informar moltes opcions sexuals talment com si la relació sexual, home i dona, fos un costum característic d’una època antiga. Com que el ventall de variacions sexuals és tan ample et pots sentir temptat per alguna que ni se t’havia ocorregut.

Penso que hi ha un excés d’insistència i que es presenten com normals sexualment opcions excepcionals, molt minoritàries, que no són representatives. Bertand Russell: «Es vol saber de quin color són les oques i les observacions per països europeus, americans, africans, mostren que l’oca és sempre de pèl blanc, però hi ha una oca color siena a Mongòlia i una gris platejada a la Xina, però són dues excepcions i no posen en risc la regla majoritària: l’oca és de pèl blanc i l’excepció confirma la regla».

S’està normalitzant l’excepcionalitat i la presenten dins la mateixa categoria dels grups sexuals majoritaris, sense diferenciar-la dels insignificants, quasi introbables per inexistents. No passa res per formar part dels casos sexuals rars i infreqüents, simplement, són singulars. A algunes persones en parlar-ne, per raons morals els repugnen, atès que són impropis d’un ésser honest i cabal.

En aquesta llista de gèneres sexuals no hi figura l’hermafroditisme, anomenat «tercer sexe» (un 1% de la població mundial). Plató en parla en el Banquet i creu que els primers pobladors del planeta ho eren. L’hermafroditisme és un fenomen completament natural; se l’ha de corregir com antinatural?

Subscriu-te per seguir llegint