Llach president

Lluís Llach es queixa que ha guanyat les eleccions a l’ANC i no el deixen ser president. Lluís Llach té raó. El sistema de l’ANC no és democràtic tal com no ho és l’esperit de l’independentisme. Aquests moviments i personatges que tantes lliçons es van permetre de donar-li a Espanya per no reconèixer un referèndum il·legal i per no acceptar el cop d’estat que en realitat va ser la declaració d’independència del parlament de Catalunya, són o formen part d’estructures completament irregulars i en què uns quants es volen assegurar el control de la situació per damunt de la democràcia. L’historial de cacicades a l’ANC ve d’antic. El mateix que li passa al senyor Llach ja va succeir l’any 2015 quan la guanyadora de les eleccions a la presidència de l’ANC fou Liz Castro, que és cert que era una dona que n’hi havia més fora que dins, però que indiscutiblement s’imposà a tots els altres candidats. Qui finalment va ser president de l’Assemblea va ser Jordi Sánchez, el candidat de David Madí, que volia que l’ANC treballés per Artur Mas i deixes de ser un satèl·lit d’Esquerra, com així va ser. Ben segur que ho va aconseguir, però al preu de rebregar la democràcia. No és que jo senti una especial fascinació per la democràcia, només dic que és curiós com la trepitgen els que després tant l’exigeixen als altres. Jaume Giró va arrodonir la jugada Sànchez buscant-li un pessebre a perquè pogués viure d’alguna cosa –el president de l’ANC no cobra– i compensar el salari que fins llavors el seu candidat tenia com a adjunt al Síndic de Greuges.

El mateix vam viure el 2022 amb el pallasso Pessarrodona. També fou el candidat més votat en les eleccions, però tampoc va ser president perquè el secretariat de l’Assemblea va triar Dolors Feliu amb el mateix procediment, de molt dubtosa vocació democràtica. És molt propi de l’independentisme, i del catalanisme de fa molts anys, donar lliçons de democràcia, però que quan en les nostres files no guanya el que ens agrada diem que no valia o que en realitat hem de ser nosaltres qui decidim qui mana. No hi ha un esperit democràtic en el nacionalisme català. No hi ha estat mai. Hi ha una vocació narcisista, hi ha una necessitat gairebé malaltissa que ens donin la raó i que ens aplaudeixin. Però no hi ha cap sensació que els altres poden tenir raó o que podria ser que nosaltres no en tinguéssim i fos bo en algun moment variar de criteri.

El senyor Llach, propalestí des de l’albada dels temps, antisemita, defensor de Winnie Mandela, sempre d’extrema esquerra, i disposat a dir feixista a qualsevol que no pensi com ell; el senyor Llach, que encara defensa com a vàlid el referèndum il·legal de 2017, veu ara com desemboca a casa seva el clavegueram que tants anys porta nodrint. M’agrada veure’l tan indignat. La tendresa que ens cura quan fa por la solitud. Acostumo a escriure escoltant les seves cançons i és dolç veure com amb la música s’exalta i en la vida es desfà. Jo voldria que li anés bé, ni que només fos per la reverència que devem als nostres artistes. Però l’embolic mental és d’unes dimensions tan exagerades que costa d’imaginar quin profit, de tot plegat, en podria treure. També són molt dels independentistes algunes de les reaccions que he vist a X. Un usuari té la barra de preguntar-li: «Per què aquesta obsessió amb el càrrec?». Resulta que un que es presenta, guanya i vol ser president és un obsessionat amb el càrrec. És aquest anar girant l’argument fins que ens encaixa. És aquesta mena de democràcia.

La democràcia seria que Lluís Llach tornés a cantar, que és pel que la majoria dels catalans l’ha votat sempre i el tornaria a votar ara. Jugar a fer de polític, i de polític de trinxera, no té cap sentit. Barallar-se amb Esquerra hauria d’estar molt per sota del radar d’un artista del seu nivell. Presentar-se a les eleccions d’una secta que sempre les guanya el més fet malbé dels candidats li hauria de fer vergonya. És poc democràtic que el que guanya no mani, però és ridícul que l’autor d’Un pont de mar blava, Porrera, I, tanmateix, o Sempre queda un fil es rebaixi a la brega innoble d’una organització que ha perdut el sentit de la realitat i el suport dels catalans.

El senyor Llach hauria de ser capaç de fer alguna cosa millor amb el seu llegat, amb la seva memòria, hauria de tenir més cura d’ell mateix i de tots nosaltres: hauria de mirar al seu voltant, quan fa de politiquet, i reflexionar sobre si se sent còmode dient les coses que diu i escoltant les coses que li diuen. Hauria de pensar si ha canviat més el món amb les seves cançons o amb el seu activisme. Hauria de saber llegir quin ha estat el resultat del procés i no interpretar-lo només en tercera persona. Hauria de comparar aquest resultat amb el de la seva carrera artística, i pensar si el conjunt de decisions que ha pres des de 2007 té algun sentit i alguna utilitat.

Per descomptat que ha guanyat les eleccions, per descomptat que hauria de ser el president. Per descomptat que Esquerra mira de fer-li la guitza i per descomptat que l’ANC no és un exemple de la democràcia que predica. Però hi ha una veritat superior i molt més important. I és que tu ets Lluís Llach, bonic. n

Subscriu-te per seguir llegint