L'evangeli llacista segons Lluc

Intento evitar tots els actes on parlarà algun polític, tot i que no sempre ho aconsegueixo. Fa uns dies, en un emotiu homenatge pòstum, se’m va aparèixer de sobte Lluc Salellas davant del micro, i això que no coneixia de res a la persona difunta. Lluc Salellas és alcalde de Girona per la CUP, i ja que segons els estatuts del mateix partit no podia repetir candidatura, es va inventar una nova marca, Guanyem, que els gironins vam trigar poc a comprovar que significava Guanyem Més Diners, només el temps necessari per a veure com creixien els sous i el nombre d’assessors.

Després de parlar molt únicament per a reconèixer que no coneixia de res la persona homenatjada, ens va mirar i va afirmar que acabaria recordant una anècdota protagonitzada per «algú que tots voldríem que estigués avui aquí». Expectació entre la concurrència. Respiracions agitades. Nervis. Es referirà a la meva difunta i benvolguda amiga? Al pare del mateix alcalde? A una núvia que el va deixar plantat? A Messi, que mai hauria d’haver deixat el Barça?

- Em refereixo al molt honorable Carles Puigdemont (aplaudiments continguts de part dels assistents).

Per culpa del sol inclement, de l’aspecte sacerdotal de Salellas, del seu nom d’evangelista i del to religiós amb què el llacisme parla dels seus ídols, em va semblar estar escoltant un sermó. Així ho recordo almenys:

«En aquell temps el Mestre era alcalde de Girona, i succeí que el vaig trobar pel carrer. No duia deixebles al seu voltant. Preguntant-li on es dirigia, respongué que a veure a una amiga malalta. El vaig acompanyar en el seu caminar, fins que ens aturàrem davant un semàfor de vianants en vermell. En no venir cap cotxe, i essent així que Déu ens ha atorgat lliure albir, vaig fer per creuar la calçada. Carles em va posar la mà al braç i va així digué:

- Lluc: on vas?- encara em ressonen al cap aquestes paraules.

- A travessar el carrer, Mestre, puix no hi ha perill a la vista.

- Has de saber que un home ha de respectar sempre les normes, ja que aquestes han estat dictades per algun motiu- em va reconvenir, mirant-me als ulls. I em vaig aturar. I es va aturar ell. I tots dos esperàrem que el semàfor es posés verd.

I en veritat us dic que mai oblidaré aquestes paraules del mestre Carles. Aquell dia em va ensenyar que les normes són per a ser acatades i que els ciutadans ens devem a elles.

Paraula de Déu».

Et lloem, Senyor, se’m va escapar, afortunadament baixet. Vaig trobar a faltar que, quan mestre i deixeble es van detenir a esperar el senyal per a creuar (noti’s la gens casual similitud amb l’expressió «senyal de la creu»), a manca d’esbarzers, cremés un contenidor, això a Girona sol passar. O que els núvols s’obrissin i un raig de sol els il·luminés tots dos. Si així va ocórrer, l’evangelista Lluc va obviar aquesta part més meteorològica de la paràbola. No em vaig fixar si després de la lectura d’aquest passatge de l’evangeli llacista, els fidels van caure de genolls, jo estava a primera fila i em va fer vergonya girar-me a comprovar-lo. Lluc l’evangelista va somriure, va quedar uns segons en silenci, i abandonà el púlpit, deixant-nos meditar.

La conclusió és clara. Un pot infringir el Codi Penal, i fins i tot la Constitució i l’Estatut, però mai una norma d’urbanitat. Una cosa és carregar-se la convivència a Catalunya, inventar-se mandats populars, enganyar els ciutadans i enviar els seus pobres amics al despatx mentre un fuig de nit, però no pot menjar amb les mans encara que estigui sol a casa, ni creuar en vermell un semàfor de vianants encara que siguin les dues de la matinada en una ciutat deserta. Un pot ignorar els requeriments del Tribunal Constitucional, però no un ninot de color vermell. Amén.

Subscriu-te per seguir llegint