ERC no ho té fàcil

La patacada d’ERC a les darreres eleccions catalanes ha estat històrica. Una pèrdua tan significativa d’escons, tot tenint el govern, deixa ben palès que alguna cosa ha fallat. Pere Aragonès no es mereixia una davallada d’aquestes característiques, atès que ha desenvolupat la presidència de la Generalitat amb prou dignitat. He escrit sovint que ERC ha comès un greu error,motivat per la manca d’experiència. No ha governat per a la globalitat del país, sinó que només ho ha fet per a un sector de la ciutadania que a l’hora de la veritat una gran part els ha abandonat en el moment clau, tot votant el PSC o Junts. El govern sempre ha estat molt fràgil. Sense majoria parlamentària i sense consellers amb perfil propi no és fàcil fer bé la feina per molt que el president hi posi tota la voluntat del món.

A les comarques gironines ERC pateix una manca de lideratges i de quadres alarmant. Dos escons al Parlament en el territori més independentista del país representa un fracàs absolut. Des de fa temps els republicans van perdent pistonada i no reaccionen. Només cal fer una ullada a les darreres eleccions municipals: a Girona sortien a guanyar i s’hagueren de conformar en ser un apèndix de la CUP; a Figueres, de tenir l’alcaldia passaren a quedar esborrats del mapa; a Olot, no aixequen el cap i així podríem seguir en municipis mitjans i grans com Blanes, Lloret de Mar, Palafrugell, Banyoles o Roses, per exemple. Un partit que governa Catalunya no pot desaparèixer de les zones més poblades.

I si a aquest panorama hi afegim una acció de govern no massa galdosa, no cal fer-hi més voltes. Des de la delegació de la Generalitat a Girona no s’ha fet política de debò. Ha estat una mena de corresponsalia de partit, sense afrontar de debò les problemàtiques de les comarques gironines. Només engegar la legislatura, la delegada cessà el responsable d’Ensenyament, sense donar cap explicació. Això sí, al seu substitut se li demanà que fes política, sense pensar que és imprescindible governar per a tothom i no només per als teus. En tres anys aconseguí -els consellers tampoc hi ajudaren massa- tenir en contra la majoria de professors de casa nostra.

La vella reivindicació del nou Trueta ha restat al calaix dels oblits. Ningú no n’ha parlat fins a la campanya electoral. I així podríem parlar d’esports, indústria, agricultura, medi ambient, energia o serveis socials. El balanç ha estat negatiu i és alarmant la manca de dirigents d’ERC per a desenvolupar una gestió política amb èxit. Això sí, es conformen en fer d’escolanets de Junts a la Diputació de Girona.

Certament, ERC demana a crits canvis en l’estructura del partit. Necessita un nou capità d’un vaixell que s’està enfonsant. Mentre els seus socis de Bildu han sabut preparar-se per al futur, els republicans depenen d’un Oriol Junqueras que ja no té l’energia ni els suports necessaris per a reflotar la nau. A Madrid, el grup parlamentari cada vegada és més petit i el discurs de Gabriel Rufián no ofereix cap mena de perspectiva positiva. I ara les eleccions europees no albiren un canvi de tendència, la qual cosa pot provocar que Tomàs Molina, el fitxatge estrella, no aconsegueixi l’escó.

Mentrestant, el partit en hores baixes haurà de decidir què fan al Parlament: si aposten per un govern d’esquerres o cedeixen a les pressions de Junts i la CUP i afronten unes noves eleccions. Certament, no ho tenen fàcil, però el país necessita una ERC forta. És l’hora de cercar cares noves que, sense renunciar a res, siguin capaces de gestionar amb seriositat i rigor i a la vegada tornin a il·lusionar la gent. Aquest és el repte que hauran de superar, tot confiant en lideratges capaços de guanyar-se l’opinió pública per la seva capacitat de treball i no per discursos buits de contingut o reiteratius com ens tenen acostumats els actuals màxims dirigents.

Subscriu-te per seguir llegint