Els dos animals més misteriosos

Sorprendré amb l’afirmació que entre tots els animals n’hi ha dos molt misteriosos, un és terrestre, l’altre aquàtic. L’ésser humà n’és un, un ens incomprensible, que no hi ha déu que l’entengui i quan hom pensa innocentment que ho sap tot de l’alteritat, aquesta et surt amb un estirabot estrany. L’altre animal històricament inintel·ligible és l’anguila.

De l’ésser humà en parlaré, tanmateix, ara en faig una pinzellada. Els experts, com quasi tothom, coincideixen a assegurar que se sap poc dels humans, malgrat la gran quantitat de llibres. Una frase popular molts cops escoltada: «encara que una parella comparteixi durant anys un gros sac de sal, no és cap garantia que un estigui convençut de com és l’altre, de conèixer-lo amb la seva complexitat, contradiccions i secrets».

Començaré, doncs, comentant perquè l’anguila és un rar peix allargat, cilíndric, semblant a una serpent, tan extravagant que costa admetre que sigui d’aigua dolça ensems salada. La pell grisa verdosa està coberta d’una mucositat que la fa escorredissa, difícil d’agafar-la amb les mans. Els degustadors de la seva carn gelatinosa, molt saborosa, li són tan fidels que «Qui no s’espavila, no menja anguila».

Molts zoòlegs no se sentien satisfets. No sabien per què l’anguila fugia del riu al mar o tornava al cap d’uns anys a l’aigua dolça. A principis del segle XX s’ignorava on anava quan es capbussava al mar, ni perquè, a diferència dels altres animals, no veien les angules en retornar al riu acompanyades dels pares, sinó formant ramats tot enfilant-se cap a les aigües continentals.

Aristòtil, el filòsof grec més influent a la història de la Humanitat, estava obsessionat, com li passaria a Freud segles després, per copsar les anguiles. El que més incomoditat mental li causava era la manca dels òrgans sexuals i no saber on naixien; no se’n va sortir i embolicà més el misteri amb el concepte de generació espontània, el sorgiment impossible de la vida a partir de la matèria inerta. Una idea popular molt estesa i que ara és una teoria obsoleta i anticientífica.

Sigmund Freud el 1876, a la ciutat de Trieste i a l’edat dels dinou anys, va començar a estudiar l’enigma de l’anguila i el seu sistema reproductor. Les disseccionava per descobrir els òrgans sexuals. No els va trobar; un científic castís digué que el rotund fracàs en la indagació va ser l’origen de la psicoanàlisi i li va anar molt bé.

Va ser un danès, J. Schmid, qui demostrà, després de tant segles d’investigació, que les anguiles com la resta d’animals tenien vida sexual, però el sistema de reproducció anava apareixent en el lent viatge mariner que feien per fresar.

L’anguila a l’edat dels 10 o 12 anys des de qualsevol lloc travessa l’oceà Atlàntic per reproduir-se en el mar dels Sargassos. Va ser el 1923 (només fa un segle!) que es va saber que és en aquest mar on es produeix la fresa; no se sabia perquè ningú s’havia entretingut a seguir l’itinerari de l’anguila femella. Ara, després del descobriment, els científics afirmen que quan el continent Europeu i l’Americà estaven més a prop ja hi anaven.

He guanyat dos sopars gràcies a l’enigmàtica anguila perquè uns homes no volien acceptar que l’anguila anés al mar salat, per dues raons: si un beu aigua dolça, morirà si beu aigua salada i com vols que se’n vagin de la riera si tots les veiem contentes i llisquen alegres per l’aigua. Si s’està bé en un lloc ningú marxa.

Els ocells fan nius on ponen els ous dels quals surten les cries que són alimentades, igual fan els animals en els caus, però la femella d’anguila deixa anar al mar les larves i aquí comença el viatge. Els entusiastes de les anguiles parlen que fan totes un trajecte èpic que dura quatre anys.

Unes larves són traslladades pels corrents marins a l’est; arribades a la nostra costa esdevindran anguiles europees, diferents de les americanes, arrossegades per un altre corrent les porta a l’oest. Aquesta ruta és una de les més misterioses del món animal.

Les angules són tan estrambòtiques i tan cares perquè n’hi ha poques i cada any tant a la gola del Ter com a l’Ebre en pesquen menys. (Des del 1980 que es va produir el col·lapse de les anguiles hi ha una alarma general perquè va ser quan es va decretar que era un animal en vies d’extinció i havia de ser urgentment protegit).

Ni cal parlar massa de les nostres rareses; les coneixem. Ens tenim a la vora; tanmateix, el que està amb nosaltres, no vol dir que ens sigui conegut; sovint la família sap més dels veïns, dels futbolistes, dels actors, que no dels membres que la componen. Som nosaltres els nostres propis desconeguts familiars.

Tenim molt d’incompressibles, canviem d’opinió, de parella, d’amics, de treball. No sé si és cosa de la nostra natura esquiva i versàtil guiada per la voluntat; alguns més radicals creuen que l’ésser humà és una espècie d’anomalia perquè la llibertat de la qual gaudim orgullosament és la causa que fa que siguem estranys i esquerps els uns pels altres, i això no passa en el regne animal governat pel mecanicisme, les lleis físiques, a excepció de l’anguila.

Subscriu-te per seguir llegint