Eleccions europees i bipartidisme

Hem votat les europees pensant que era la segona volta de les eleccions generals espanyoles. Va ser el 23 de juny de l’any passat quan es van celebrar les generals, que van elegir a Pedro Sánchez com a president situant-lo en una posició delicada, inestable, atès que viu amenaçat per alguns dels partits que li van fer confiança.

La confusió en tot l’Estat espanyol ha estat grossa perquè el PP ha atacat al PSOE i aquest al PP i Vox, amb la pretensió de fondre l’un amb l’altre en un mateix concepte i convertir-los en un sol partit d’extrema dreta. Ha estat tan agressiva la tensió domèstica que la paraula Europa, com diuen els amants de la retòrica, «ha brillat per la seva absència».

En el centre dels debats, Pedro Sánchez, qui ha conreat el gènere epistolar explicant el seu sentiment d’amor per la seva muller; dues cartes que no passaran a la història de la literatura, però han estat efectives políticament.

El PP ha caigut ingènuament en el parany i ha contribuït a plebiscitar unes eleccions que havien de ser de partits i ha semblat que no volien deixar anar a P. Sánchez al Parlament Europeu. El presumpte escàndol de corrupció de la dona del president ho ha dramatitzat convertint els comicis en una tragicomèdia; ara la trama judicial és la munició més ferma del PP per guanyar al president, que sempre ha sortit airós dels afers.

Ja es veurà com acabarà tot i si P. Sánchez presenta la dimissió per no perjudicar al PSOE, que haurà de trobar un relleu. El partit socialista sempre ha apostat per candidats joves, però tenen en reserva un gran planter de polítics vells. El Vaticà, l’Estat més antic d’Europa, que no ha participat en aquestes eleccions, sempre, quan ha de triar un papa, n’escull un de molt provecte, fins s’afirma que aquesta és la raó per la qual ha durat tants segles sense trencar-se.

Des de fa temps ha aparegut amb força a l’escena política d’Espanya la dreta de la dreta i el mateix ha passat en el continent europeu, on s’han dibuixat de forma clara els dos grans blocs, dreta i esquerra. Europa s’ha dividit. El clàssic bipartidisme.

Pràcticament en tots els països de llarga tradició democràtica es configuren dues grans opcions polítiques: un espai de centredreta, d’ideologia conservadora, especialment en matèria moral i econòmica, i un altre de centre progressista inclinat a l’esquerra, que arreplega vots fins dels comunistes sigui amb aquest nom o disfressats d’ecologistes, verds o amb altres denominacions més atractives i suaus.

El problema actual és que ens trobem amb partits maximalistes d’extrema dreta, amb representació majoritària en països civilitzats i sí que és cert que aquestes formacions si entren al sistema i cobren bones mesades i aconsegueixen privilegis, acaben adaptant-se a l’eròtica del poder. En aquesta última dècada s’ha produït una irrupció de partits xenòfobs, que van representant forces majoritàries i tenen un pes específic en països com Holanda, Àustria, Suècia, Alemanya, Polònia, etc.

L’extrema dreta inquietant i ascendent, bel·ligerant i amb pretensions de manar, ja hi era fa més d’una dècada en els grans països europeus. Hem de recordar el cas de l’austríac Kurt Waldheim, secretari general de les Nacions Unides i president d’Àustria del 1986 al 1992, que havia estat afiliat a un partit nazi i va estar present quan van matar a 25 partisans i ciutadans d’altres països.

A l’estat espanyol s’ha intentat esbotzar el bipartidisme, però mai no s’ha aconseguit. S’han insinuat algunes formacions polítiques com Cs o Podem que intentaren trencar i acabar amb la dualitat del PP i del PSOE, però han estat insignificants, insuficients i efímeres. La trajectòria de Vox és incerta, malgrat que sembla un partit vigorós i invencible, també Cs ho va semblar quan va ser el partit més votat en unes autonòmiques i en unes generals va situar 57 parlamentaris en el Congrés de Madrid. Els partits polítics petits no moren de mort natural, sinó que després d’un període de guerres intestines, d’esbudellar-se cruelment, acaben suïcidant-se.

Per les coses que hem vist i per la tendència universal en les democràcies tot ens convida a pensar que la maquinària millor construïda és la dels dos grans partits, el de dretes i el d’esquerres, i que és l’única que funciona bé i en ple rendiment.

El bipartidisme és una realitat innegable i els dos grans partits, PP i PSOE, s’han alternat en el govern de l’Estat espanyol. Aquesta fórmula relega els partits petits, però permet els pactes postelectorals i formar governs de coalició com el PSOE i Sumar a hores d’ara i a Catalunya des de la formació del primer tripartit s’han succeït governs amb socis.

També a Catalunya i al País Basc quasi sempre s’han perpetuat en el poder dos partits, aquí CiU i el PSC, i un tercer partit amb voluntat hegemònica, ERC, però que té dificultats a guanyar un bon espai electoral perquè els altres dos són massa eixamplats i ho omplen tot.

A Euskadi el PNB i el PSE-EE (PSOE) sempre s’han barallat i s’han entès, en aquest últim lustre els hi ha sortit un competidor d’esquerres que molesta molt al PNB i que a parer meu no tindrà massa futur perquè la pau està del tot assentada i militants de Bildu entraran en altres partits, com va passar a Catalunya en la desfeta del tripartit.

Subscriu-te per seguir llegint