Qui mira a Europa?

Encara que no ho sembli diumenge tindrem una nova cita amb les urnes que tancarà un cicle electoral frenètic que a Espanya va començar amb les municipals i autonòmiques i va continuar amb les generals, les gallegues, les basques i les catalanes. Tot i que no hi ha cap garantia que a Catalunya o a Espanya no es tornin a convocar eleccions, sembla que les europees podrien ser les darreres convocatòries d’aquest cicle.

L’ambient és de to baix. S’acaba la campanya i els partits estan més interessats a combatre els adversaris que no pas en guanyar-se la confiança dels electors amb propostes per a la política europea. Les rivalitats monopolitzen el debat entre els partits d’aquí, perquè el que en realitat els interessa és el resultat que puguin obtenir i la lectura que se’n farà en clau espanyola o catalana. Alguns debats han estat de vol gallinaci i han reproduït les picabaralles d’eleccions anteriors sense aportar elements significatius per a la política de l’Europa dels 27. Hem pogut comprovar com la discussió s’ha centrat en la llei d’amnistia i en els acords del PSOE amb partits independentistes o amb acusacions de complicitat entre la dreta i l’extrema dreta.

Espanya va entrar a formar part de la Unió Europea el 1986 i en els primers anys es va beneficiar dels fons comunitaris que van permetre abordar inversions en infraestructures de gran importància. L’acord de Schengen, amb la lliure circulació de persones entre els diversos països de la Unió, i el Tractat de Maastricht, amb la creació de la moneda única, han permès un desenvolupament que, molt probablement, no hauríem tingut si no haguéssim estat a les institucions europees. Però hi ha infinitat de lleis que afecten els estats que estan condicionades per la política comunitària, com s’ha pogut veure ara amb les reclamacions dels pagesos, i sembla que col·lectivament no en siguem conscients.

Un dels grans temors és que diumenge hi pugui haver força abstenció perquè molts ciutadans considerin que aquestes eleccions no tenen importància i que amb el seu vot no contribuiran a decidir res que valgui la pena. Però en el futur podran comprovar com les decisions que es prenen a Brussel·les afectaran en el seu dia a dia i que hi haurà normes que determinaran l’energia que utilitzarem, el sector agrari que tindrem, com seran les lleis de la competència, la influència en la política internacional i la seguretat comuna, la innovació i la recerca, l’estabilitat econòmica i monetària i la protecció dels drets humans.

Però els partits han decidit traslladar a les eleccions de diumenge la seva batalla domèstica sense explicar amb claredat què ens hi juguem. Tret de l’amenaça que l’extrema dreta amb el seu discurs simplista i populista pot obtenir una important representació a l’eurocambra, la majoria d’arguments se situen en la batalla dialèctica que mantenen els partits d’aquí intentant traslladar-los a Europa.

Als dos grans partits espanyols els interessa, sobretot, saber quin dels dos guanya aquestes eleccions. Si ho fa el PP, podran continuar demanant la convocatòria imminent d’eleccions o intentar una moció de censura al govern de Pedro Sánchez. Però si la victòria és del PSOE o la seva diferència amb el PP és mínima, els socialistes ho entendran com un vot de suport al seu govern i una clara desaprovació a la política del PP amb Vox en diverses comunitats autònomes.

Les eleccions de diumenge no haurien d’avaluar la gestió de Sánchez o de Feijóo, perquè això correspon a les generals, sinó que haurien de servir per decidir quines polítiques volem que es defensin a Europa. Però els partits d’aquí no ho han posat gaire fàcil als ciutadans perquè han preferit mantenir la baralla local sense mirar a Europa.

Subscriu-te per seguir llegint