Inestabilitat i turbulències al Parlament

És una evidència que la legislatura catalana, que es va iniciar dilluns, tindrà la mateixa inestabilitat que l’anterior o encara més. Els resultats de les darreres eleccions ja dibuixaven un Parlament fragmentat, sense cap possibilitat d’articular una majoria absoluta, amb l’amenaça que hi pugui haver un bloqueig que impedeixi la investidura dels possibles candidats a la presidència de la Generalitat i que ens aboqui a unes noves eleccions a la tardor.

Es va poder comprovar en la constitució de la Cambra i en l’elecció del president i dels membres de la mesa. Els partits independentistes, que ara no tenen majoria, es van posar d’acord perquè Josep Rull, de Junts, en sigui el president i Raquel Sans, d’ERC, la vicepresidenta. Ho van fer passant per sobre de la proposta del PSC, que va ser el guanyador de les eleccions i que presentava pel càrrec Sílvia Paneque, la política gironina que va guanyar les eleccions municipals i que en aquella ocasió també va ser desplaçada per la mateixa coalició que ara es va posar d’acord per donar la presidència al candidat de Junts. Segurament que el PSC tindrà un altre argument per contrarestar les crítiques que els partits independentistes els fan pels pactes que van permetre que Jaume Collboni fos elegit alcalde, quan qui havia guanyat les eleccions havia estat Xavier Trias. Però, en fi, aquestes són les subtileses de la política; justificar el que va bé als interessos propis i criticar els que hi van malament.

La fragmentació parlamentària que es va veure dilluns va ser només un avançament del que vindrà a partir d’ara, perquè la batalla que es lliurarà per obtenir la presidència de la Generalitat pot ser realment dura si els partits que ara s’han posat d’acord per la presidència del Parlament mantenen la unitat per donar suport a la investidura de Carles Puigdemont, apel·lant al retorn del president destituït i el PSC, per la seva part, manté la candidatura de Salvador Illa, per la seva condició de guanyador de les eleccions. Cap dels dos aspirants no té majoria suficient. Per tal que Illa fos president necessitaria el suport per activa o per passiva d’ERC, perquè difícilment podrà comptar amb els vots del PP, sobretot veient com estan les relacions entre socialistes i populars en la política espanyola. I perquè ho fos Puigdemont, necessitaria, com a mínim, l’abstenció del PSC, cosa altament improbable.

És veritat que no sempre governa qui guanya les eleccions. Això ho saben prou bé Sílvia Paneque, Xavier Trias o Artur Mas, que el 2003 i el 2006 va guanyar clarament i que va haver d’acontentar-se en ser cap de l’oposició, primer, amb Pasqual Maragall i, després amb José Montilla, perquè el PSC, ERC i ICV-EUiA van formar els tripartits que van governar Catalunya durant 7 anys. Però cal no oblidar que els tres partits junts sí que tenien majoria absoluta, com la que tenien les forces independentistes la darrera legislatura, però que no van saber administrar i ERC va acabar governant amb l’exigua representació de 33 diputats dels 135 que hi ha a la Cambra.

Les hemeroteques ens demostren que tot és possible i ningú podrà retreure falta de legitimitat als altres per intentar arribar a acords parlamentaris que permetin formar govern. Si algú aconsegueix la investidura i pot formar govern, no hi haurà res a dir, al contrari; caldrà felicitar-lo i esperar que sigui capaç de donar estabilitat a la Generalitat i que posi fi a les turbulències i al suflé que han perjudicat tant la política catalana.

Però l’aritmètica parlamentària actual no concedeix gaire marge per a l’optimisme i cada vegada guanya més força la possibilitat d’una repetició electoral, amb la por que el nou resultat tampoc aporti l’estabilitat que necessita un Parlament que a hores d’ara sembla fet amb paper d’estrassa.

Subscriu-te per seguir llegint