Mil anys i mil vegades

No esperàvem que les seves paraules -les d’un alumne aplicat que acudeix a l’escola, s’asseu al seu pupitre, obre l’estoig, treu la goma, la maquineta i comença a fer punta al llapis, sabent que el seu mestre no hi serà perquè ha hagut de marxar cames ajudeu-me per una de les seves atzagaiades- estiguessin cosides amb la realitat, tot el contrari, les paraules amb què Josep Rull com a nou president de la Cambra anunciava que Catalunya no té res a veure amb la Constitució del 78 perquè és una nació mil·lenària que es troba més enllà dels segles, han estat rebudes amb una certa indiferència, fa molts anys que escoltem desvariejaments d’aquest estil com per sobresaltar-nos, si de cas l’anunci pot ser d’utilitat per a un pare nacionalista quan el seu fill li pregunti: papi, per què Catalunya és millor que Espanya, aleshores el pare nacionalista li recordarà que Catalunya no és només una terra banyada per la Mediterrània i coronada pels Pirineus, sinó el paradís que els nostres primers pares mal guanyaren, però que els catalans s’encarregaran de redimir.

Una caricatura?, bingo!, una caricatura, però que no arriba al taló de les sabates a la caricatura de Rull en considerar Catalunya com una terra promesa, igual sensació de caricatura tinc en escoltar les arengues de Carles Puigdemont, les llagoteries d’Oriol Jonqueres, les salmòdies de Marta Rovira... M’he arribat a preguntar si són personatges virtuals fruit de la IA, no hi ha manera d’escapar-nos del laberint acústic, el que per l’independentisme és «ens trobaran dempeus», pel sentit comú és perdre el sentit del ridícul, o un voler recargolar les paraules del filòsof Francesc Pujols quan deia que «el pensament català rebrota sempre i sobreviu els seus il·lusos enterradors», on es voldria donar per fet que pensament català és el mateix que pensament independentista, no és el mateix el sentiment d’haver nascut en un país, parlar la llengua dels nostres pares o l’estima per una cultura i unes tradicions, que unes cabòries d’uns polítics que han convertit la repressió de l’Estat espanyol en una manera lucrativa de viure. Tots tenim uns registres limitats, tant se val si és en l’esfera íntima, privada o pública, fins i tot els grans actors no s’escapen de repetir els mateixos tics, tots estem condemnats a transformar-nos en la nostra caricatura, sobretot si ens hem convertit en imitadors compulsius d’Iker Jiménez a Cuarto milenio.

Si un país vol mirar el seu veí per sobre l’espatlla necessita inflar el currículum, escriure una història on no faltin dies de glòria ni enemics cruels que ens voldrien aniquilats, Catalunya no és una excepció, el nacionalisme obstinat viu amb l’esperança que un dia Catalunya renaixerà com l’au Fènix de les cendres del forn crematori de l’Estat espanyol, una manera de veure la història que és una temptació per al supremacisme i el repudi a l’immigrant per allò que cada un d’ells és un raig d’aigua a un vi criat en botes de fusta de roure.

Mentre l’artilleria de l’exèrcit roig martellejava el búnquer, Goebbels llegia a un Fürher fet una gusarapa gestes glorioses del seu venerat Frederic el Gran, el precursor de la grandesa de la nova Alemanya, Goebbels, el publicista del III Reich, el que deia que si una mentida la repeteixes mil vegades es converteix en una veritat, el que deia que s’ha de fer creure al poble que totes les misèries que pateix són culpa de l’enemic, i per descomptat que mil anys havia de durar el III Reich, i mil anys, en unes altres coordenades, és l’antiguitat de la nació catalana segons l’estratega del procés Pilar Rahola. En fi, deixem-ho aquí.

Subscriu-te per seguir llegint